Al País Valencià i a les Illes Balears, 2023 haurà estat l’any de l’arribada de l’extrema dreta ultranacionalista al poder autonòmic. No es pot dir, de fet, que sigui una novetat estricta, perquè aquesta mateixa extrema dreta ja havia ocupat escons, i càrrecs de govern, tant als parlaments respectius, a la Generalitat Valenciana com al Govern de les Illes Balears. Però ho havia fet encriptada, encapsulada o encoberta dins el PP. També, mal disfressada de grup suposadament liberal, i fins i tot (ai las) de suposada centreesquerra, sota les sigles de Ciutadans. Però ara l’extrema dreta sense embuts —sense complexos, com diuen ells mateixos—, substanciada en Vox, ha arribat a les institucions d’autogovern de les Balears i del País Valencià. Ho ha fet de la mà del PP, del qual no deixa de ser un fill bord, o, segons com ho mirem, una escissió.

El fet és que, amb una facilitat també extrema, Vox ha imposat la seva agenda (o el PP s’hi ha avingut, o totes dues coses alhora), ja sigui exercint de socis de govern com succeeix al País Valencià, ja sigui fent valdre —a les Balears— l’acord d’investidura que va permetre fer presidenta Marga Prohens, i que detalla exhaustivament, en un document de fins a 110 punts, les exigències d’un partit que no fa res, ni a València ni a Palma, sense el vistiplau, o les ordres directes, de la seva seu central de Madrid. Aquesta és una característica dels partits espanyols que Vox, tanmateix, exacerba, de tal manera que no hi ha matisos de cap tipus —ni els més minsos— en el regust inequívocament madrileny, en el sentit unamunià de la paraula, de les polítiques que Vox pretén imposar als Països Catalans. I dic unamunià recordant les paraules d’Unamuno en una carta famosa a Azorín: “Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Unamuno també asseverava, com a resultat del que acabem de llegir: “Merecemos perder Cataluña”. És probable (no ara, certament, però és probable) que això sigui el que acabi passant.

Mentrestant, oh sorpresa, en la política en què més fàcilment s’han posat d’acord PP i Vox ha estat en els atacs contra la llengua catalana. La bel·ligerància que ha mostrat l’executiu valencià contra la part de la societat civil que consideren enemiga seva, o la disposició (aconseguida per Vox en una negociació que va ser un joc de la vergonya per al PP balear) de 20 milions d’euros per implantar la segregació lingüística a l’escola pública de les Balears, són fets molt greus. Amb ells, la dreta espanyolista cerca satisfer dues coses: d’una banda, la desviació de recursos públics cap allà on els interessa (des de l’escola privada fins a la tauromàquia, passant per interessos ben particulars, amb noms i cognoms) i, de l’altra, l’odi que els fa de combustible. La seva ineptitud, els seus conflictes interns i la nostra resposta com a societat civil han de fer que els seus siguin treballs d’odi perduts.