Al País Basc, les enquestes no acostumen a fallar. Lʼelector sʼexpressa amb bastant naturalitat i no resulta tan complicat efectuar una prospecció de lʼescrutini final. Tret dʼocasions extraordinàries, com les famoses eleccions de 2001, quan el PNB de Juan José Ibarretxe va rebre un suport addicional per tal de barrar el pas de Jaime Mayor Oreja a la lehendakaritza, el ben cert és que el comportament de la ciutadania resulta molt més predicitible que en dʼaltres indrets.
Tots els sondatges publicats darrerament coincideixen a assenyalar que el PNB i EH Bildu es disputen, amb molta distància respecte la resta de competidors, la condició de partit més votat. És probable que els jeltzales mantinguen la primera posició en nombre de paperetes, com fan des de temps immemorials, però no està tan clar que això comporte un lideratge en escons.
El sistema electoral basc fa de cada circumscripció un combat molt particular: la dʼÀlaba, amb 260.000 electors, escull el mateix nombre de diputats —25— que Biscaia, malgrat que aquesta té prop de 950.000 censats. En tots els casos nʼhi ha prou a superar el 3% dels sufragis per a obtenir-hi representació, cosa que ha permès lʼentrada —per Àlaba, és clar— de formacions com ara UPyD o Vox, que no arribaven als 10.000 vots en aquella demarcació.
Únicament la il·legalització de lʼesquerra abertzale, a la primera dècada del nou segle, va facilitar lʼarribada al poder dʼun partit de base estatal. Fou el PSE aleshores dirigit per Patxi López, gràcies al suport del PP, qui va assaborir aquell privilegi fugisser. Eren temps de bipartidisme rècord al conjunt de lʼEstat, però la suma de socialistes i populars –en el millor context possible per lʼabsència dʼun actor clau de la política basca— va sumar una ajustadíssima majoria absoluta.
Amb tot, aquell escenari sʼha capgirat per complet com a conseqüència de la desaparició dʼETA. Des dels comicis de 2012, els primers sense terrorisme, EH Bidu sʼha afermat en la segona posició. Aquell any, amb 21 diputats; en 2016, amb 18, i en 2020, de nou amb 21. Ara, totes les enquestes situen la formació liderada per Arnaldo Otegi més a prop dels 30 escons que no dels 25. Sembla obvi que lʼestratègia seguida per aquesta coalició de partits —en què seʼn destaca Sortu— està sent ben rebuda per lʼelectorat. Els acords a escala estatal amb Pedro Sánchez i la priorització de lʼagenda social per davant de la nacional no sols no els passa factura, sinó que els fa ampliar la base.
Lʼassumpció que encara no ha arribat el seu moment de governar, tot i la possibilitat real de quedar en primera posició, els permet acarar els comicis amb una calma envejable. Ho explica molt bé el politòleg Ion Ansa en aquesta entrevista. Res a veure amb els nervis dels rivals. El PNB sʼhi juga un lideratge perenne, amb tot el que això comporta; PSOE i PP saben que del seu resultat se nʼextreurà una lectura estatal i, de la seua banda, Vox prega per mantenir el seu únic parlamentari i no transmetre la sensació de vaixell a la deriva en una mena de nèmesi de Ciutadans. Del joc suïcida practicat per Sumar i Podem, millor ni parlar-ne.
Siga com siga, la suma de PNB i EH Bildu sʼaproximarà als 60 escons. Una autèntica bestiesa. En 2020 ja van igualar el rècord de presència abertzale a lʼhemicicle de Vitòria —52 diputats— que lʼany 1986 havien aconseguit PNB (17), Herri Batasuna (13), Eusko Alkartasuna (13) i Euskadiko Ezkerra (9). La suma més baixa va coincidir, com era dʼesperar, amb la il·legalització de Batasuna, quan el PNB (30), Aralar (4) i Eusko Alkartasuna (1) van totalitzar 35 actes.
En una Espanya cada vegada més focalitzada en Madrid, el resultat dʼaquest diumenge al País Basc no farà sinó multiplicar la indignació dʼalguns. El vot espanyolista o constitucionalista —com li vulguem dir— se situarà en mínims històrics, però ni Bildu té la radicalitat de lʼextinta Batasuna ni el PNB dʼImanol Pradales, el nou lehendakari, manté cap paral·lelisme amb el dʼIbarretxe. No obstant, nʼhi haurà que alertaran que el món sʼacaba i que Pradales és ETA.
És lʼEspanya que la dreta i les seues terminals mediàtiques sʼentesten a construir dia rere dia. La de la fustigació del diferent, la del repte de la uniformització. La del tot sʼhi val contra bascos i catalans, perquè bascos i catalans ens eviten manar. La que aplaudeix les bajanades dʼIsabel Díaz Ayuso mentre ataca EH Bildu per fer política —allò que tant seʼls havia demanat, durant tants anys— i el tacticisme del PNB, lʼúnica formació de centre-dreta de lʼEstat espanyol ara com ara homologable a les de lʼEuropa civilitzada.
Pradales és ETA
5
1
18.04.2024
Al País Basc, les enquestes no acostumen a fallar. Lʼelector sʼexpressa amb bastant naturalitat i no resulta tan complicat efectuar una prospecció de lʼescrutini final. Tret dʼocasions extraordinàries, com les famoses eleccions de 2001, quan el PNB de Juan José Ibarretxe va rebre un suport addicional per tal de barrar el pas de Jaime Mayor Oreja a la lehendakaritza, el ben cert és que el comportament de la ciutadania resulta molt més predicitible que en dʼaltres indrets.
Tots els sondatges publicats darrerament coincideixen a assenyalar que el PNB i EH Bildu es disputen, amb molta distància respecte la resta de competidors, la condició de partit més votat. És probable que els jeltzales mantinguen la primera posició en nombre de paperetes, com fan des de temps immemorials, però no està tan clar que això comporte un lideratge en escons.
El sistema electoral basc fa de cada circumscripció un combat molt particular: la dʼÀlaba, amb 260.000 electors, escull el mateix nombre de diputats —25— que Biscaia, malgrat que aquesta té prop de 950.000 censats. En tots els casos nʼhi ha prou a superar el 3% dels sufragis per a obtenir-hi representació, cosa........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
