Això era un senyor catedràtic de Dret Constitucional, vanitós com ningú, a qui un bon dia van oferir ser el presidenciable de Vox a la Generalitat Valenciana. Ni el seu passat a la sinistra Fuerza Nueva ni la condemna ferma per maltractament psicològic a la seua exdona —en els temps que corren!— no van impedir que competira en aquells comicis. La seua docta figura per fi seria tan popular com mereixia.

El senyor catedràtic es va passar la precampanya i la campanya presumint que el seu partit cogovernaria la Generalitat amb el PP. Tan sols calia dilucidar quin dels dos socis ocuparia la presidència i quin altre es faria càrrec de la vicepresidència. En les entrevistes i els debats era molt fatxenda, endolcit, tot siga dit, per la seua excelsa oratòria, una característica cada vegada més absent a l’activitat política.

Nou mesos abans de la cita amb les urnes, tot just després que Santiago Abascal li confiara la missió de liderar la llista de Vox al País Valencià, el senyor catedràtic va prendre la primera decisió rellevant de la seua cursa electoral: obrir-se un compte de Twitter. El magnat nord-americà Elon Musk encara no havia comès la bajanada de rebatejar-lo asèpticament com a X.

Delerós de ser molt i molt conegut, el nostre protagonista va començar a interactuar amb els usuaris més actius de l’espectre progressista. De molts seguidors i de no tants. No perquè tots ells l’interpel·laren, que no ho feien mai, sinó perquè sentia la necessitat de buscar el cos a cos amb l’adversari. Ho feia amb una virulència inusitada, pràcticament homologable a l’actuació de la policia espanyola l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Amb verbs en lloc de porres, a Déu gràcies.

El seu leitmotiv era trumpista: provocar i fer soroll tothora, aconseguint, en no pocs casos, l’efecte desitjat. Com el torero que mostra el capote enmig de la plaça a la recerca del bou. Afortunadament, la majoria dels interpel·lats no responien les seues provocacions. No sabien que estaven obviant una persona que en poc temps seria coneguda... I no, precisament, per convertir-se en vicepresident de la Generalitat Valenciana, tal com tenia previst.

El pacte de PP i Vox, amb la foto de Carlos Mazón i els seus dos escuders reunits en un despatx de les Corts amb la delegació de la formació ultra, va popularitzar el nom d’aquest catedràtic d’edat avançada.

Carlos Flores Juberías. De la nit al dia, s’havia fet tan famós com volia. Però no per la dialèctica esmolada, sinó pel seu passat judicial. El nou president valencià no el volia tenir al seu costat i la direcció de Vox va enviar-lo al Congrés com qui introdueix una ampolla de plàstic al contenidor blau. Perquè sí.

Aterrat a l’hemicicle espanyol, el primer dia, quan els parlamentaris poden seure lliurement on vulguen o puguen, va presumir a Twitter d’haver preferit un dels últims escons, darrere d’una columna, que seure al costat dels diputats d’EH Bildu, que era l’altre lloc que hi havia disponible. Oskar Matute va replicar-li que li sabia fatal per la columna.

La distribució definitiva dels diputats i el paper secundari que desenvolupa a Vox va desterrar-lo a un escó situat darrere d’una columna i just darrere de l’esquerra abertzale. I allà passa el temps el senyor catedràtic, provocant a través X, pidolant una mica de cas, tractant de fer-se notar. Que algú l’adopte, si pot ser. És una qüestió de caritat.