Si aquests dies van una mica perduts perquè no saben què regalar a aquell amic o familiar, i resulta que a aquell amic o familiar li agrada descobrir músiques diferents, no estrictament comercials, no dubten a comprar-li un dels discos de Rodrigo Cuevas o, millor encara, un parell dʼentrades per a algun dels seus espectacles.
Cuevas ha rebut enguany el Premi Nacional de Músiques Actuals que atorga el Ministeri de Cultura. Un guardó ben merescut. Perquè aquest “agitador floclòric”, tal com li agrada autodefinir-se, ha aconseguit fusionar els sons contemporanis —estudià Sonologia a lʼEsmuc (Escola Superior de Música de Catalunya)— amb les lletres tradicionals que sempre ha sentit cantar als homes i dones de la seua Astúries natal i del nord de Lleó, on passava els estius amb la iaia. Unes peces tan en perill dʼextinció com la llengua en què estan interpretades.
És indiscutible que Rodrigo Cuevas té una sensibilitat especial. Encara que és nascut a Uviéu i que la seua família resideix a Xixón, ell viu de fa anys en una aldea del conceyu de Piloña, enmig de les muntanyes, a l’imponent parc natural de Redes. Abans ho havia fet en una altra aldea, en aquest cas de Galícia, on també va amarar-se de les cançons de viellos. Si fa no fa, com Pep Gimeno, Botifarra, però amb moltíssima experimentació musical —Cuevas ha treballat amb alguns dels millors productors internacionals— i un vestuari i una coreografia altament sofisticats. De fet, és usual veureʼl cantar damunt dʼunes madreñes, les sabates de fusta característiques a les àrees de muntanya dʼAstúries i Lleó que, a lʼhivern, resguarden els peus del fang, el gel o la neu.
Que les seues creacions entusiasmen el personal ho demostra que sʼexhauriren les entrades dels seus concerts recents a Girona, Castellóde la Plana, Tarragona o Reus o que el 22 de març, quan actuarà a Barcelona, segurament òmpliga el Liceu. I és que Cuevas és lʼartista total: les melodies que interpreta, la posada en escena, la manera de comunicar... Una bafarada dʼaire fresc en el panorama musical.
Crida lʼatenció, igualment, la naturalitat amb què ha incorporat la llengua asturiana al seu repertori. Dʼuna banda, perquè moltes de les cançons que interpreta van crear-se en asturià i és així com van transmetreʼs, generació rere generació; però també fa servir-lo en cançons creades per ell mateix, com ara Rambalín, en què ret homenatge a un transformista molt popular al barri de Cimavilla, de Xixón, assassinat a sa casa lʼany 1975 sense que se nʼinvestigara lʼautoria.
Ara que seʼn parla tant de la presència de les llengües cooficials de lʼEstat al Congrés dels Diputats i al Parlament europeu, genera encara més incredulitat lʼarraconament permanent de lʼasturià, que no gaudeix de lʼoficialitat necessària per a poder sobreviure en un context tan advers com lʼactual, en què les llengües minoritàries pateixen com no ho havien fet mai. I mira que nʼhan sofert.
Dʼoportunitats per aconseguir aquest reconeixement, nʼhi han hagudes, els últims anys. Existia una majoria procliu al Congrés i el Senat, mentre que a Astúries, on el tema provoca posicions enfrontades, la clau es trobava a les mans de Foro Asturias, una formació escindida del Partit Popular —capitanjada per lʼinefable Francisco Álvarez Cascos— en què lʼoficialitat de la llingua tenia partidaris i detractors.
Per un sol vot no fou possible aprovar-la la legislatura passada al Parlament asturià. Després de les eleccions autonòmiques del 28 de maig la composició de lʼhemicicle és més desfavorable encara. El vot dels populars sʼha convertit en un requisit sine qua non. I al PP, és clar, no volen ni sentir-ne a parlar. Mai més ben dit.
Així doncs, la manca dʼoficialitat amenaça de prolongar-se ad eternum. Els estudiants asturians continuaran sense aprendre-la, i per tant, sense parlar-la. Sʼhi extingirà a poc a poc, com porta fent-ho de fa dècades. Seʼn salvaran les paraules i expressions incorporades al castellà de la zona, però la dignitat que mereix lʼasturià —no li digueu bable, per favor!— romandrà tancada en un armari, amb pany i forrellat.
Convindria que, malgrat aquesta carència tan bàsica, el Govern espanyol sorgit de les eleccions del 23 de juliol protegira de la manera que fora aquest parlar que mor. Que actuara també al País Valencià i les illes Balears en aquells casos en què lʼactitud oprobiosa de Vox posa en risc la vitalitat del català. I, per suposat, que no deixara en lʼoblit lʼaragonès, que travessa una situació tan o més alarmant que lʼasturià.
En els pocs anys que va passar a Barcelona —quan estudiava tot allò que ara aplica a la seua música— el gran Rodrigo Cuevas no va perdre lʼoportunitat dʼaproximar-se a la llengua dʼAusiàs March, de la mateixa manera que havia fet amb el gallec durant la seua estada allà. En dues entrevistes a TV3 i la ràdio pública valenciana, À Punt, ha estat capaç dʼexpressar-se en català amb bastant més desimboltura que la majoria de consellers i conselleres del Govern valencià.
Malauradament, inexplicablement, els xiquets i xiquetes de lʼInfiestu, Mieres del Camín, la Pola de Llaviana, Cangues dʼOnís o Degaña continuaran sense aprendre lʼasturià, la llengua prohibida i més tard silenciada—“no és una llingua, es un dialeto del castellán”, han assumit molts dels propis parlants— que Rodrigo Cuevas, gràcies a la seua música, ha elevat a la categoria dʼart.
Una llengua a la cova
10
1
24.12.2023
Si aquests dies van una mica perduts perquè no saben què regalar a aquell amic o familiar, i resulta que a aquell amic o familiar li agrada descobrir músiques diferents, no estrictament comercials, no dubten a comprar-li un dels discos de Rodrigo Cuevas o, millor encara, un parell dʼentrades per a algun dels seus espectacles.
Cuevas ha rebut enguany el Premi Nacional de Músiques Actuals que atorga el Ministeri de Cultura. Un guardó ben merescut. Perquè aquest “agitador floclòric”, tal com li agrada autodefinir-se, ha aconseguit fusionar els sons contemporanis —estudià Sonologia a lʼEsmuc (Escola Superior de Música de Catalunya)— amb les lletres tradicionals que sempre ha sentit cantar als homes i dones de la seua Astúries natal i del nord de Lleó, on passava els estius amb la iaia. Unes peces tan en perill dʼextinció com la llengua en què estan interpretades.
És indiscutible que Rodrigo Cuevas té una sensibilitat especial. Encara que és nascut a Uviéu i que la seua família resideix a Xixón, ell viu de fa anys en una aldea del conceyu de Piloña, enmig de les muntanyes, a l’imponent parc natural de Redes. Abans ho havia fet en una altra aldea, en aquest cas de Galícia, on també va amarar-se de les cançons de viellos. Si fa no fa, com Pep Gimeno, Botifarra, però amb moltíssima experimentació musical........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
