És cosa força coneguda entre els experts en transport que, en aquest àmbit, hi ha un fenomen anomenat efecte succió. Es tracta de l'efecte que es produeix quan un mitjà de transport d'altes capacitats connecta dos nuclis de dimensions econòmiques i demogràfiques dispars. En concret, el que els investigadors han observat -a partir de l'experiència del Japó, des dels anys setanta, i de França, als anys vuitanta- és que el node que més es beneficia d'aquesta connexió és el més gran, en perjudici del més menut, ja que per les seues condicions prèvies acaba succionant talent, activitat econòmica i oportunitats de negoci.
En part per això i, en part, perquè els dos grans partits de l'Estat han tingut una visió profundament jacobina de l'Estat, fa vora dos segles que a Espanya les grans infraestructures de transport es dissenyen amb la vista posada en Madrid. Paga la pena llegir Espanya, capital París, de l'economista Germà Bel, per entendre fins a quin punt aquesta lògica ha estat incrustada en els successius responsables de dissenyar la xarxa de transports. Prioritzar les connexions amb Madrid ha estat concebut com el que és lògic. Indiscutible, en definitiva.
Alguns responsables públics senzillament ho han naturalitzat, sense més qüestionament. Altres ho han dit amb una claredat meridiana, com en el cas de José María Aznar. D'ell va emanar la promesa, verbalitzada l'abril de 2000, de donar
prioritat a «una xarxa ferroviària d'alta velocitat que, en deu anys, situarà a totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre de la península». Dit i fet. Dels perjudicis que aquesta cosmovisió ha generat a les façanes mediterrànies i atlàntiques -i, no cal dir-ho, al transport de mercaderies- n'hem parlat, a bastament.
En el cas valencià, enguany es compliran catorze anys de la inauguració de la primera connexió AVE entre Madrid i València i només dos de la liberalització de la línia, que ha permès l'entrada de nous operadors en la línia. El resultat és una miríada de trens que van i tornen i tornen i van cada dia, a uns preus ben competitius. Una disbauxa connectiva que està reforçant les relacions socials, comercials i econòmiques dels dos territoris d'una manera com mai no s'havia vist abans.
No cal dir, a més, que la construcció de la línia AVE (és a dir, el fet d'haver construït una via de bell nou per a l'alta velocitat) ha permès dedicar els raïls antics al transport de contenidors que arriben al port de València amb destinació al centre de la península. No perdrem això de vista quan discutim sobre l'ampliació d'aquesta infraestructura. Per a molts dels qui es miren el mapa de la península des de la capital espanyola, València i el País Valencià és un apèndix amb eixida a la mar i amb una oferta turística desbordant. «Gandia és la platja de Madrid», va dir Esperanza Aguirre, quan era ama i senyora del PP de la capital. La frase encarna a la perfecció una relació de servitud que es consolida a mesura que els models econòmics de cadascun dels territoris s'aferma. La prosperitat, al capdavall, pot entendre's de moltes maneres.
No deixa de ser cridaner, en aquest sentit, que tot just els ajuntaments de València i el de Madrid hagen aprofitat la celebració de Fitur, aquesta setmana, per signar un conveni de col·laboració en matèria turística, cultura i gastronòmica. Pensar que els madrilenys aniran en massa a València a gaudir d'una obra de teatre o a visitar un museu és força forassenyat. Perquè Madrid, a còpia d'acumular recintes teatrals i museístics beneficiats per l'efecte seu, ha esdevingut una aspiradora cultural amb què resulta impossible competir. Si de cas, el conveni incentivarà que més valencians i valencianes agafen els molts trens que cada dia ixen de l'estació de Sorolla cap a Madrid a fer allò que s'ha anomenat turisme cultural. Els madrilenys potser tinguen la temptació de venir a València per gaudir del sol i la platja. I aleshores, descobriran, que tenen a disposició seua la Malvarrosa, però que a les tan cobejades platges de més al sud hauran d'arribar en trens de rodalia atrotinats. No cal dir si pretenen visitar les platges del sud de la ciutat, engolides pel port.
El conveni entre María José Català i José Luis Martínez-Almeida té per objectiu, sobretot, donar cobertura a la mascletada que el diumenge 18 de febrer es llançarà a Madrid. La festa de la valencianitat, a la capital espanyola. Una ocurrència que, en realitat, no ho és. Un agermanament que busca, a través de la vessant festiva, afermar un projecte polític. José Maria Aznar sempre ho va vore clar, allò. La unió d'uns per a la disgregació dels altres, amb la remor de fons d'una Declaració de Palma que ja és història. Estrany és que la idea de la mascletada no se li ocorreguera abans a Francisco Camps, com a part del seu eix de la prosperitat.
En tot cas no deixa de ser cridaner que l'entusiasme valencià per fer-se present a Madrid coincidisca amb el malagunyat episodi del dret civil valencià, un sainet que ha evidenciat la irrellevància valenciana en els llocs de poder. Al capdavall, acceptem-ho, els valencians reivindicatius molesten a la capital. Si ens volen és en la nostra faceta festiva i servicial. Ho ha verbalitzat el president de la Generalitat aquesta mateixa setmana a Fitur, en parlar sobre la peremptòria necessitat d'ampliar l'aeroport de València. L'obra, segons Mazón, és necessària perquè, altrament "no podrem seguir oferint noves glòries turístiques a Espanya, que és el que més ens agrada fer". Literalment.
Fitur, succionadors i prosperitat
5
1
26.01.2024
És cosa força coneguda entre els experts en transport que, en aquest àmbit, hi ha un fenomen anomenat efecte succió. Es tracta de l'efecte que es produeix quan un mitjà de transport d'altes capacitats connecta dos nuclis de dimensions econòmiques i demogràfiques dispars. En concret, el que els investigadors han observat -a partir de l'experiència del Japó, des dels anys setanta, i de França, als anys vuitanta- és que el node que més es beneficia d'aquesta connexió és el més gran, en perjudici del més menut, ja que per les seues condicions prèvies acaba succionant talent, activitat econòmica i oportunitats de negoci.
En part per això i, en part, perquè els dos grans partits de l'Estat han tingut una visió profundament jacobina de l'Estat, fa vora dos segles que a Espanya les grans infraestructures de transport es dissenyen amb la vista posada en Madrid. Paga la pena llegir Espanya, capital París, de l'economista Germà Bel, per entendre fins a quin punt aquesta lògica ha estat incrustada en els successius responsables de dissenyar la xarxa de transports. Prioritzar les connexions amb Madrid ha estat concebut com el que és lògic. Indiscutible, en definitiva.
Alguns responsables públics senzillament ho han naturalitzat, sense més qüestionament. Altres ho han dit amb una claredat meridiana, com en el cas de José María Aznar. D'ell va emanar la promesa,........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
