Probablement, per tal que aquest article sonara èpic, hauria de contar-los que la meua primera vaga estudiantil fou la que es convocà a Castelló quan començava el judici de Guillem Agulló, l'any 1995. Hauria d'explicar-los també que vaig participar en aquella mobilització que va acabar encerclant l'edifici que aleshores funcionava com a jutjat i que avui, a la capital de la Plana, tots coneixem com Quatre Cantons. I, també, que vaig devorar la informació que, al voltant d'aquest cas, es generava.
Seria mentida, tanmateix. Aleshores, jo tenia tretze anys i estava en l'últim curs de l'EGB i a casa no se'n va parlar d'aquell afer, a pesar que diàriament ens amaràvem de l'actualitat que ens proporcionava el diari i el telenotícies. Durant molts anys, al meu cap, aquell assassinat fou el resultat d'una baralla entre grups ultres. Una d'aquelles desgràcies fortuïtes que s'esdevenen quan la testosterona i l'alcohol es barregen perillosament. Un succés, en definitiva, sense cap connotació política.
Fou ben entrada l'etapa de l'institut que la meua percepció va canviar, parcialment. Recordo que els d'un curs més, en la línia en valencià, estaven força polititzats i ens els miràvem amb certa admiració. Eren la gent del 'rotllo', els de les samarretes de Negu Gorriak i Kortatu, els que lluïen enganxines de Maulets a les carpetes sense que jo, aleshores, entenguera massa bé el que allò significava. En tot cas, molts dels qui ens manteníem en els candorosos anys de l'adolescència vam aprendre que, si eixies de festa per determinats llocs de la ciutat, havies d'anar amb certes precaucions perquè hi havia alguns eixelebrats que es dedicaven a donar a tort i dret.
Van haver de passar encara alguns anys per capir què és el que havia passat realment aquella nit de l'11 d'abril a Montanejos; per entendre que res d'això no havia estat fortuït; i que Pedro Cuevas i els seus no eren una colla de desgraciats amb el cap ple de serradures, sinó que eren una colla de neonazis que tenien la voluntat de fer mal. No, la mort de Guillem no fou un succés, sinó un assassinat polític.
Crec que no soc l'única que, al País Valencià, ha fet aquest trajecte. Recordo perfectament el dia que a les Corts Valencianes, tots els grups polítics van acordar una declaració institucional per reparar la memòria de Guillem Agulló. Allà, a la llotja d'invitats, hi havia els pares, Carme i Guillem, i la seua germana, Betlem. Era abril de 2016, no feia ni un any que el Botànic havia liquidat els vint anys de govern popular. Una volta Enric Morera va fer el parlament de reparació, tots els diputats (i 'tots' vol dir 'tots') s'alçaren i aplaudiren la família Agulló. Fou un aplaudiment sentit, preciós i ple d'emoció. Un aplaudiment catàrtic, crec, per als uns i per als altres.
Sota el ficus del pati central em vaig identificar als pares de Guillem com a periodista d'EL TEMPS. "Clar, per a EL TEMPS, el que necessites. Sempre ens vau fer costat", em va dir. I vaig entendre, aleshores, com de frustrant i dolorós deguera ser per a aquella família sostenir aquella lluita per la veritat mentre tanta gent ens empassàvem el discurs aquell de les bandes juvenils. Em va admirar el seu entestament, la seua determinació per fer justícia, la seua capacitat de convertir l'adversitat en el motor d'una lluita col·lectiva. És difícil, al País Valencià, trobar algú que encarne la dignitat d'uns pares millor que Guillem i Carme.
Per això, ara fa de mal veure el circ que PP i Vox han muntat al voltant del premi que, fins ara, duia el nom del jove antifeixista. La batalla del relat, que semblava tancada, torna a obrir-se a instàncies de Vox i amb el beneplàcit del PP. La figura de Guillem Agulló no ho mereix. I encara menys ho mereixen els seus pares, Guillem i Carme, després de tants anys d'una lluita constant i insubornable.
La dignitat dels Agulló
7
6
17.03.2024
Probablement, per tal que aquest article sonara èpic, hauria de contar-los que la meua primera vaga estudiantil fou la que es convocà a Castelló quan començava el judici de Guillem Agulló, l'any 1995. Hauria d'explicar-los també que vaig participar en aquella mobilització que va acabar encerclant l'edifici que aleshores funcionava com a jutjat i que avui, a la capital de la Plana, tots coneixem com Quatre Cantons. I, també, que vaig devorar la informació que, al voltant d'aquest cas, es generava.
Seria mentida, tanmateix. Aleshores, jo tenia tretze anys i estava en l'últim curs de l'EGB i a casa no se'n va parlar d'aquell afer, a pesar que diàriament ens amaràvem de l'actualitat que ens proporcionava el diari i el telenotícies. Durant molts anys, al meu cap, aquell assassinat fou el resultat d'una baralla entre grups ultres. Una d'aquelles desgràcies fortuïtes que s'esdevenen quan la testosterona i l'alcohol es barregen perillosament. Un succés,........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
