El pròxim cap de setmana, a Morella, se celebra un esdeveniment que, probablement, no genere gaire atenció mediàtica. A la capital dels Ports té lloc l’assemblea general de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, una iniciativa que, des de fa gairebé un quart de segle, aglutina cent quaranta centres d’estudis i entitats similars dels territoris que comparteixen la mateixa llengua.
Això vol dir, per tant, cent quaranta col·lectius que, des del territori i amb la mirada posada en el territori, investiguen, escodrinyen i cerquen sobre el terreny, des d’allò local, però amb una mirada àmplia. De l’arqueologia a les variants dialectals; de l’etnografia a la història medieval; de l’enginyeria hidràulica a l’heràldica, sempre amb una vocació humanística i amb rigor científic.
Està bé recordar-ho i reivindicar una tasca que, altrament, passa majoritàriament inadvertida. Perquè, si bé alguns d’aquests centres van començar a germinar ja en la primera etapa del franquisme, la major part dels qui avui formen part de la Coordinadora van arrelar tot just a la mort del dictador, alimentat per la flaire dels canvis cap a la democràcia. Molts d’aquells centres, que aleshores aglutinaren els sabuts de la comarca i un jovent local que s’havia incorporat a la universitat, han celebrat darrerament els seus quaranta anys de vida.
Quaranta anys, doncs, d’una feina de formigueta, d’anar fent; moltes voltes —per no dir quasi sempre— amb grans dosis d’altruisme i la satisfacció d’estar contribuint a la història local o comarcal. Sense grans titulars. Sense grans reconeixements, tampoc. Al País Valencià, tot just aquest any se’n commemoren vint-i-cinc de la creació de la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià, de la qual formen part 42 entitats. Vint-i-vuit de les trenta-tres comarques estan representades en la Federació. En total, un poc més de set mil persones.
La pervivència d’aquesta entitat és certament heroica. Perquè, llevat del parèntesi del Botànic, no han gaudit del favor de l’Administració autonòmica. Car, mentre ha governat la dreta, la referència al País Valencià despertava tota mena de sospites. No és casual. Perquè amb la denominació País Valencià es referia a un territori amb personalitat pròpia, més enllà de la unió acomodatícia de tres províncies. Un territori bastit sobre els pilars de les seues comarques.
Ara que aquella damnatio memoriae ha reviscolat, cal reivindicar la vigència i la necessitat dels centres d’estudis. Més encara quan, explícitament, el vicepresident (sí, vicepresident) i conseller de Cultura, Vicente Barrera, ha situat la Federació de Centre d’Estudis Comarcals en la banqueta dels proscrits, on també figuren l’Espai Joan Fuster, la càtedra de la Universitat de València dedicada al poeta Vicent Andrés Estellés o la Fundació Carles Salvador.
Resulta tan inexplicable com ridícul. Perquè ridícul és que un govern done l’esquena a aquells que, voluntariosament, dediquen esforços i temps a investigar la història pròpia. Els molesta, al capdavall, que hi haja gent inquieta. I els molesta encara més que aquesta gent inquieta vulga compartir sabers i preocupacions amb els centres d’estudis amb què compartim llengua, per més que aquesta aliança tinga com a base el rigor científic i històric. Perquè al nostre Millán-Astray vestit de torero li molesta, en definitiva, la intel·ligència.
La història amb lletra menuda
11
1
03.03.2024
El pròxim cap de setmana, a Morella, se celebra un esdeveniment que, probablement, no genere gaire atenció mediàtica. A la capital dels Ports té lloc l’assemblea general de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, una iniciativa que, des de fa gairebé un quart de segle, aglutina cent quaranta centres d’estudis i entitats similars dels territoris que comparteixen la mateixa llengua.
Això vol dir, per tant, cent quaranta col·lectius que, des del territori i amb la mirada posada en el territori, investiguen, escodrinyen i cerquen sobre el terreny, des d’allò local, però amb una mirada àmplia. De l’arqueologia a les variants dialectals; de l’etnografia a la història medieval; de l’enginyeria hidràulica a l’heràldica, sempre amb una vocació humanística i amb rigor científic.
Està bé recordar-ho i reivindicar una........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
