És una antiga llegenda, aquesta: dalt de la muntanya de Verdera, damunt de Sant Pere de Roda, s'aixecava el castell de Sant Salvador. El comte que n'era amo i senyor tenia una filla anomenada Ermendaris, tan bella que només de mirar-la els homes restaven encegats, com si miressin el sol de migdia. Son pare sovint s'havia d'absentar per vigilar les seves propietats. Llavors, feia tancar la seva filla a la torre més alta, prohibint-li sortir-ne. I n'encomanava la guarda a un vell escuder dit Galderic, al qual amenaçà de llevar-li les ungles i llençar el seu cos als gossos si incomplia el seu deure.

Ermendaris passava els dies plena de tristor i de nits plorava desconsoladament: «Què en trec de ser formosa si ningú em pot veure?» es lamentava. Molts matins se'ls passava contemplant la plana de l'Empordà o la dolça badia de Roses. No li mancaven bons menjars, ni perfums, però res li feia gràcia amb la solitud que la corsecava. En Galderic no tenia prou ulls ni orelles per vigilar la seva bella captiva.

–Galderic, deixeu-me sortir ni que sigui per un moment–, pregava la princesa.

–No, mi senyora, això mai!...

Un dia de bon matí, mentre Ermendaris contemplava la sortida del sol, li alegrà l'oïda un dring de picarols que venien d'un xic enllà. Tragué el cap per la finestra i va veure pasturar un ramat d'ovelles i xais. Al cap d'una estona, sentí el so d’un flabiol i una cançó. Fixà bé la vista i, enmig del ramat, veié un jove pastor el qual, després d'unes tonades del flabiol, cantà: «Vora el marge d'un camí / he trobat el meu amor, / ella va dir-me que sí / i jo vaig donar-li el cor. / Fèiem recuits als matins / i matons a la vesprada, / els ulls eren dos llumins / sota la nit estelada»...

La princesa s'embadalí amb aquell cant i va fer un senyal al pastor:

–Pastor! Pastoret!– cridà.

–Què voleu?– respongué ell.

–D'on vens i què fas?–.

–De la masia, i meno el ramat a la pastura–.

–Pots cantar-ne una altra?...

I ell entonà de nou: «Allí dalt de la muntanya / hi vivia un pastor, / quan sentia la campana / se n'anava vers l'amor. / La donzella que estimava / era bella com un sol, / era tota sa esperança, / era el seu únic consol» ...

Sant Salvador i Sant Pere de Rodes des de Santa Helena. Josep M. Salvatella

–Us ha agradat?– preguntà el pastor.

– Molt– respongué ella.

– Vindreu cada dia?

– Si vós ho voleu...

– Sí, que ho vull.

– Qui sou vós?

– La filla del comte d'aquest castell.

– Renoi! No us coneixia pas... Així haurien continuat parlant, però arribà en Galderic per dur-li l'esmorzar.

– Bon dia, princesa– feu l'escuder.

– Bon dia, Galderic...

Mentre ell abocava la llet a la tassa, ella per darrere li va treure les claus del cinturó.

– Què feu?– exclamà el pobre home, vessant la llet.

– Veieu les claus? Doncs mireu... I les llançà totes per la finestra al fons del precipici, menys la de la seva cambra.

– Oh, rei de cels i terra! Què serà de mi? – exclamà en Galderic, més mort que viu.

– Quan vingui el comte, ja li explicaré.

– I a vós, senyora, us castigarà!...

– M'estimo més morir que no veure'm reclosa per sempre.

L'endemà, Ermendaris ja es trobava empolainada i contenta com unes pasqües. Tot d'una, se sentí un crit:

– Calic, que no baixes?

– Sí, mon amo.

– Calic et dius? – preguntà al pastor.

– Sí, i tu?

- Jo, Ermendaris.

– Quin nom més bonic i estrany!

– Vols ser el meu amic?

– Qui no ho voldria si ets tan bonica?...

Arribà el comte i estroncà de cop aquell naixent amor de la princesa i el pastor. Temorosa Ermendaris de la ràbia de son pare, es llançà embogida daltabaix de la timba. El pastor llavors s'anà afeblint d'enyorament al cap dels dies i un matí el trobaren mort al peu de la finestra de l'aimada. D'aquell indret se n'ha dit sempre més el Salt de la Reina ...

QOSHE - El salt de la reina - Josep Maria Salvatella
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

El salt de la reina

13 2
24.12.2023

És una antiga llegenda, aquesta: dalt de la muntanya de Verdera, damunt de Sant Pere de Roda, s'aixecava el castell de Sant Salvador. El comte que n'era amo i senyor tenia una filla anomenada Ermendaris, tan bella que només de mirar-la els homes restaven encegats, com si miressin el sol de migdia. Son pare sovint s'havia d'absentar per vigilar les seves propietats. Llavors, feia tancar la seva filla a la torre més alta, prohibint-li sortir-ne. I n'encomanava la guarda a un vell escuder dit Galderic, al qual amenaçà de llevar-li les ungles i llençar el seu cos als gossos si incomplia el seu deure.

Ermendaris passava els dies plena de tristor i de nits plorava desconsoladament: «Què en trec de ser formosa si ningú em pot veure?» es lamentava. Molts matins se'ls passava contemplant la plana de l'Empordà o la dolça badia de Roses. No li mancaven bons menjars, ni perfums, però res li feia gràcia amb la solitud que la corsecava. En Galderic no tenia prou ulls ni orelles per vigilar la seva bella captiva.

........

© Empordà


Get it on Google Play