Es poden estimar els contes, les històries, els relats, les reflexions, l’autoficció? Es poden estimar els llibres? Ben segur que sí. Per què, si no és així, encara folrem les parets de la sala –cada cop amb menys freqüència, tot s’ha de dir– amb ells llibres que ens van regalar, que vam comprar quan érem adolescents o que ens vam endur de la casa dels pares per poder passar-hi de tant en tant el dit índex pel seu llom com si els acaronéssim?

Si alguna vegada m’he preguntat a mi mateixa per què cal llegir (he de reconèixer que els altres no et pregunten això, tret que siguis un personatge mediàtic que demà vendrà molts llibres) m’he respost dient que llegir em dona perspectiva, reflexió, preguntes, respostes, i després més preguntes. I idees per escriure. I opinions multiplicades. Em fa sentir segura, acompanyada i solitària al mateix temps, propietària del meu temps, autora de qualsevol llibre. Llegir, escorcollar entre els pensaments aliens i de sobte adonar-te que tens un tros de cel. Llegir m’esgota la vista –què hi farem– i m’estimula la ment. No busco lectures evasives, sinó compromeses; que em torturin, si així ha de ser. Llegeixo per descobrir-me a mi mateixa en algun passatge, en dues paraules aparellades a l’atzar, o en el buit d’un punt i apart. Llegeixo per comprovar que algú ha vist amb els mateixos matisos que jo les darreres llums d’un capvespre. Llegeixo per fusionar-me amb qui ha escrit i de cop posseir unes paraules que abans no tenia. Em fan por els llibres que m’agraden. Temo el talent aclaparador dels autors que em mostren uns pensaments que jo encara no he sabut pensar, i una vida que no he après a viure. La lectura és una pantalla panoràmica que exhibeix tot allò que podem imaginar. Les bones lectures posen en paraules pensaments que tu no sabies com expressar.

Llegir et fa humil i alhora pretensiosa, però és una pretensió sense fums, sotmesa, introvertida, que només es mostrarà quan el moment ho necessiti. Llegeixo per sentir ressonar, sense so, totes les veus del món. No llegeixo per posar-me en la pell de cap personatge ni viure altres vides; llegeixo per viure la meua pròpia amb tota intensitat. No hi ha cap món paral·lel. La lectura és el meu món real. I no llegeixo pas per desconnectar; llegeixo per connectar. Per tal que se’m perdoni tota aquesta al·locució innecessària, explicaré la resposta que un alumne de 12 anys em va donar quan vaig preguntar en una classe de lectura què era un llibre. Va ser el primer en retornar la targeta que havia repartit per a tothom per tal que hi escrivissin la seua reflexió. Es va alçar i me la va donar amb un somriure. No vaig poder evitar llegir-la quan es va girar. I llavors vaig saber que ell seria el guanyador d’aquell petit concurs literari: “Un llibre és l’aventura d’una amiga anomenada lletra”.

I demà hi haurà als carrers molts més llibres que lectors. Sentim-nos afortunats.