En el món occidental les persones som molt individualistes. Es vol viure bé i tenir cada vegada més diners. Es procura el bé propi per sobre dels altres, sense aturar-se per aconseguir-ho encara que els perjudiqui. Es vol tenir molts drets i poques obligacions.
El 1948 l’ONU va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Els de primera generació, drets individuals o llibertats bàsiques, son acceptats per tothom: dret a la vida, llibertat, tenir vida privada, no patir tortures, dret a circular, a triar el lloc de residència, dret a casar-se i tenir el nombre de fills que es vulgui, dret a llibertat de religió, d’opinió i de reunió. També hi ha acord en els drets de segona generació o drets socials, econòmics i culturals; l’estat del benestar és reclamat per quasi tota la població: dret a treball, a sindicar-se, a tenir un nivell de vida i de salut adequats, dret a l’educació, entre altres. En canvi, els drets de tercera generació o comunitaris, com el de la identitat nacional, l’autodeterminació, el medi ambient, la cooperació, la pau, ja son posats en dubte per més gent, en tant “perjudica” els seus drets individuals: si han de pagar més impostos per mantenir l’estat del benestar i ajudar als vulnerables, si els habitants d’un territori es volen autodeterminar, si donar diners per cooperació representa tenir-ne menys pel meu gaudi personal, etc.

Resulta contradictori que els qui defensen a ultrança la llibertat individual i el dret a que els altres li facilitin el gaudi dels seus desitjos estiguin en contra de que es faci el mateix per als altres. Es reclama al mateix temps la igualtat, però confonent-la amb identitat, i la diversitat: que cadascú visqui com vulgui, s’ha de preservar la diversitat d’espècies al món, defensant els animals i plantes en perill d’extinció. Es fa mofa i es dificulta, fins i tot des d’institucions públiques, la llibertat de pensament i religió quan no coincideixen amb la corrent majoritària. Es considera “progre” criticar l’Església catòlica, i en canvi, es considera delicte d’odi fer el mateix amb altres tradicions religioses, com la musulmana.

Seria bo per la societat arreglar aquest caos en que ens movem. Els principis ètics i morals formen part de la nostra essència i són els que ens permeten l’evolució. Som essers socials –sols no existiríem, algú ens ha de generar, alletar i educar. Si ens alliberem del nostre egoisme individualista i ens apropem als altres, especialment a qui ens necessita, i li oferim el nostre temps i recursos per tal pugui viure dignament, connectarem en aquest interior nostre d’estimació i ens sentirem satisfets i més feliços.

Acaparar recursos mentre cada dia moren de gana milers de persones i altres viuen al carrer o els desnonen per no poder pagar el lloguer –mentre els poders públics prioritzen gastar més els diners en festes que en allotjar-los–, no afavoreix la pau interior. Viurem amb por, estarem insegurs per molts policies que ens vigilin. Confio que sabrem ser més solidaris.