Sovint parlem de la brutícia i dels desmanecs de l’espai públic que compartim a la ciutat i també als pobles. Ens queixem d’un urbanisme poc endreçat i d’aquell pengim-penjam de cables tan groller que ha embrutat totes les façanes. Convivim amb la poca gràcia d’un seguit d’edificis i carrers que han fet els nostres barris i pobles molt poc atractius.

Abans de la queixa, tan repetida i continuada que ja no ens serveix, tenim l’opció de mirar allò que fan els veïns d’algun carrer o d’alguns pobles. La qualitat a vegades són els petits detalls i, a banda de mantenir-ho net, hi ha llocs on han trobat solucions senzilles que enriqueixen l’entorn de cada dia: procurar amagar els cables, tubs i caixetes, algunes plantes als balcons, finestres o als escocells dels arbres (aquells quadrats sense enrajolar que són promeses de petits jardins i no papereres planes). També hi ha els que han unificat els números dels carrers, i n’han cuidat els rètols. Hi ha llocs on la cura de les mitgeres esdevé aparador artístic i altres on les flors hi són tot l’any.

Entre aquests detalls i millores també hi ha la voluntat d’explicar-se, una qüestió que marca la diferència: la retolació dels elements destacats, dels patrimonis petits i grans, de les persones que hi havien viscut, dels oficis o usos que havia tingut aquella casa o aquella plaça. És bo dir perquè dediquem un nom a un indret, i perquè fem memòria d’algun personatge. Explicar-se és reforçar el coneixement dels habitants, el seu amor propi i pertinença, i estimular la curiositat i el respecte dels forans. Per tant, no és una qüestió banal.

La presa de consciència que cal quan es decideix donar nom a les coses, explicar-les als visitants i recordar-les als de casa compromet força el seu manteniment i dificulta la seva vandalització.

Precisament aquesta altra xacra dels espais públics, la destrucció injustificada, el robatori d’elements i plantes, la trencadissa o la socarrimada inútils també s’eviten més si l’espai és endreçat, però sobretot, si la decisió o fins i tot la realització de les millores i els embelliments ha estat compartida. Aquell carrer, barri o poble on han estat els veïns els qui ho han arranjat, la cura està molt més garantida i, amb ella, la pacificació i la cohesió entre humans i les bèsties que hi conviuen.

Un detall per tenir l’espai públic cuidat pot ser, doncs, una eina de cohesió, de civilitat i de pacificació, que prou ens convé.