Fa molt de temps que la política catalana es troba en un carrer sense sortida. En un “bucle”. La gent té la sensació que costa entendre la política catalana i que tot té un cert regust d’empat, una certa impotència que fa que costi tirar endavant legislatures, projectes i iniciatives. I que paral·lelament el país va creixent, els reptes augmenten i sembla que les elits polítiques no estiguin a l’altura. I òbviament la frustració de la ciutadania augmenta. Tots els ulls miren als polítics, però responsabilitzar-los només a ells no és del tot just. Ben segur que es podrien fer millor les coses, però hi ha un problema estructural que marca els límits de la política i que en això, la ciutadania també n’és responsable. Responsabilitats, doncs, compartides.
El que està passant al mapa polític català és que va mutar i el que ha sorgit complica molt les condicions a l’hora d’exercir la política. També és cert, que llevat dels països on el sistema electoral fomenta el bipartidisme, la majoria d’Europa es troba en la mateixa situació.
Personalment, crec que tot neix de la crisi econòmica del 2008. El mandat 2010-2012 és l’últim període “estable” de la política catalana. A partir del 2012, comença a canviar el mapa. L’impacte de la crisi econòmica amb el consegüent impuls del 15-M i l’inici del procés va fer saltar pels aires un mapa polític que d’una manera més o menys estable havia guiat el país les darreres dècades. Aquests dos fenòmens van impactar en diversos sentits: van fer moure els partits tradicionals, alguns es van transformar i van provocar la irrupció de nous partits que van irrompre en el mapa polític català. Una veritable sacsejada. Però més enllà dels efectes evidents, n’hi ha un que no es veu tant i que és decisiu per entendre on estem: van desaparèixer els partits grans que havien marcat la política catalana i es van consolidar els petits. Vam passar d’un mapa tradicional caracteritzat per dos grans partits amb dos o tres partits petits, a un mapa amb tres partits mitjans i tres o quatre partits petits molt consolidats. En principi, la pluralitat no és un problema sinó que és un valor.
Amb aquest mapa que ha marcat la política catalana d’ençà del 2012 amb tres partits mitjans i quatre o cinc partits petits molt sòlids, és molt difícil configurar una majoria absoluta, encara que sigui a través de governs de coalició. Encara més, es necessiten tres o quatre partits per a configurar una majoria. I això, necessàriament, vol dir que o bé s’ajunten tots els partits del mateix eix ideològic (dretes, esquerres o independentistes) amb el que suposa que tots els partits que competeixen per un mateix espai polític hagin d’estar en un mateix govern i amb eleccions a la vista, o bé, es configuren governs de coalició heterodoxos amb partits d’ideologia contrària. Sigui en l’eix nacional o l’ideològic amb què dificulta la governabilitat i tirar endavant projectes compartits. Aquí som, amb un mapa polític que no només no afavoreix la governabilitat sinó que la complica. Aquestes són les cartes del joc que els ciutadans hem donat als polítics i, certament, l’entesa no és gens senzilla.
La paradoxa és que la política catalana continuarà embolicada fins que aquest mapa polític no canviï o fins que tots els partits canviïn el xip. Fins que no salti pels aires aquest tap que fa gairebé impossible l’estabilitat i la governabilitat. I només pot fer-ho en dues direccions. O bé es redueix la força i el pes dels quatre partits petits que hi ha en l’actualitat, cosa complicada perquè estan sòlids i han superat dos cicles electorals sense alts i baixos. O bé, i això és el més probable, un dels tres partits mitjans es converteix en un partit quasi petit (entorn del 15% dels vots i 20 diputats) i un dels altres mitjans es converteix en un partit gran (30% dels vots i més de 40 diputats).
Vist des de dalt, és probable que en aquest nou cicle electoral que hem començat i que veurem en les pròximes catalanes això passi, si no, continuarem en aquest empat permanent, en aquest impossibilitat d’acabar mandats, de tenir estabilitat, de generar certeses.
En tot cas, sí que hi ha un mandat molt clar dels ciutadans als polítics: la societat catalana és molt diversa i això eleva la complexitat a l’hora de gestionar-la. Però és responsabilitat dels polítics veure de la dificultat virtut i acordar, negociar, cedir i ser capaços de teixir majories de govern. Potser ja tocaria que comencin a interpretar-ho. La realitat és la què és, no la que ens agradaria.
Algú sortirà d’aquest circ
5
0
03.04.2024
Fa molt de temps que la política catalana es troba en un carrer sense sortida. En un “bucle”. La gent té la sensació que costa entendre la política catalana i que tot té un cert regust d’empat, una certa impotència que fa que costi tirar endavant legislatures, projectes i iniciatives. I que paral·lelament el país va creixent, els reptes augmenten i sembla que les elits polítiques no estiguin a l’altura. I òbviament la frustració de la ciutadania augmenta. Tots els ulls miren als polítics, però responsabilitzar-los només a ells no és del tot just. Ben segur que es podrien fer millor les coses, però hi ha un problema estructural que marca els límits de la política i que en això, la ciutadania també n’és responsable. Responsabilitats, doncs, compartides.
El que està passant al mapa polític català és que va mutar i el que ha sorgit complica molt les condicions a l’hora d’exercir la política. També és cert, que llevat dels països on el sistema electoral fomenta el bipartidisme, la majoria d’Europa es troba en la mateixa situació.
Personalment, crec que tot neix de la crisi econòmica del 2008. El mandat........
© La Mañana
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
