El 30 d’octubre de 1995, amb una participació rècord del 93,52%, un 49% dels quebequesos deia sí a la pregunta: “Accepteu que el Quebec sigui sobirà, després d’haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política en el marc del Projecte de Llei sobre el futur del Quebec i de l’acord signat el 12 de juny de 1995?”.

Aquella consulta, impulsada pel primer ministre Jacques Parizeau, del partit Quebequès, llavors amb majoria en l’Assemblea Nacional del Quebec, havia estat discutida i acceptada pel Partit Quebequès, el Bloc Quebequès i l’Acció Democràtica de Quebec. Els resultats d’aquell final d’octubre donarien lloc a un viratge dins del partit de govern, com diria el professor lector de Teoria Política en la Universitat Pompeu Fabra, Marc Sanjaume-Calvet: “cap a aspectes lligats a la identitat més que no pas al projecte progressista del passat”. Un debat que aprofundiria la darrera primera ministra que va tenir el PQ, Pauline Marois, apostant per “la priorització del debat sobre la identitat quebequesa promovent un projecte legislatiu basat en la laïcité que a la pràctica s’allunyava dels discursos inclusius per establir una “Carta de Valors Quebequenses” que seria àmpliament rebutjada pels sectors federalistes i més joves de l’electorat”.

Així, aquell partit que havia esdevingut àmpliament majoritari dins del Quebec iniciaria un declivi que el portaria, dels 76 diputats/des del 1996, als tres que actualment ocupen les cadires de la seva seu legislativa.

Seria convenient, per als que defensem la independència d’una part del nostre país, llegir l’experiència del Quebec per extreure’n conclusions que ens permetin eixamplar el nostre perímetre i configurar majories que ens ajudi a assolir la nostra emancipació nacional.

Caldrà bastir un país des de la justícia social, integrador en la diferència, amable, obert i amb el català com a eix bàsic de construcció de nació, potenciant-lo en les escoles, instituts, universitats, al comerç i al carrer. La visió estreta i excloent que alguns propugnen dia sí, dia també, la que estableix qui es o no català segons color de pell o religió va en sentit absolutament contrari.