No sé si sabré explicar bé el que vull dir, malgrat tot ho intentaré perquè em sembla que és una reflexió que els nostres polítics municipals s’haurien de fer i no se la fan. Hem inaugurat, encara que no de forma oficial per la coincidència amb les eleccions autonòmiques, el Museu Morera d’Art Contemporani. El primer que hem de fer és d’expressar la nostra alegria per aquest fet, la ciutat necessitava aquest equipament cultural, molt probablement ens trobem amb una de les inversions públiques més necessàries dels últims anys, i la complicitat amb poder-lo visitar es total.

La història de la ciutat, pel que fa al manteniment dels sistemes públics importants, és molt decebedora i tinc por que amb al nou museu passi el mateix. Aquesta por apareix perquè m’estimo Lleida i m’estimo el nou sistema cultural obert, si no fos així passaria olímpicament de dir absolutament re. Deixa-m’ho dir, en aquest cas hi ha, però, una diferència positiva si ho comparem, per exemple, amb Gardeny o la Llotja, en aquest cas hi ha personal expert, perfectament capacitat i amb experiència al capdavant de l’equipament i això no deixa de ser una garantia de cara al seu futur. Tanmateix, em preocupa que no s’hagi valorat adequadament el seu manteniment perquè el museu creixi i sigui un centre cada cop més important.

La història del nostre ajuntament ens diu que quan plou no cau aigua, cauen euros. Un petit exemple, quina diferència hi ha hagut entre el cost estimat en un principi i el cost final del Museu? Que quedi clar des d’un principi que el manteniment del museu ha de ser deficitari, no pretenc, perquè no pot ser, que hagi superàvit, la cultura pública, per principi, ha de ser deficitària, però això no vol dir que l’ajuntament no sàpiga el que li costa mantenir-lo i engrandir-lo, té l’obligació de saber-ho. No cal pensar en una empresa privada, l’economia domèstica, l’economia familiar, ho compta absolutament tot quan fa una despesa no regular, en el cas dels diners públics el nostre ajuntament hauria de fer exactament el mateix. I dic això perquè vull un museu capdavanter, que sigui una icona de Lleida de cara a l’exterior, i tot això, a nivell econòmic, no es pot improvisar. No qüestiono el Museu ni cap iniciativa de política cultural pública, tot el contrari, només que un Museu no és el mateix que els parterres de la Rambla d’Aragó (que també s’han de mantenir).