Dissabte passat vaig anar a visitar el nou Museu Morera. Potser m’hauria de referir només a la nova seu del museu, però el cert és que resulta tan espectacular que crec que haurà marcat un abans i un desprès del Morera en el seu conjunt.

Us he de confessar que no soc cap expert ni en pintura ni escultura i que, per tant, no m’atreveixo a opinar sobre la vàlua de les obres d’art que s’hi exposen. Tampoc són de les arts que més m’atreuen. Em remeto per tant a l’opinió dels que en saben. Per cert, aprofito per reclamar unes audioguies que ens permetin, als més ignorants, contextualitzar les obres que s’exposen i remarcar els seus mèrits més rellevants. Els textos que acompanyen les diferents seccions són molt il·lustratius però, com és lògic, resulten massa genèrics i no permeten fer-se una idea de cada una de les obres exposades. Estic convençut que és una simple qüestió de temps. I que consti que no voldria pas enterbolir una felicitació com la que faig amb una nimietat com aquesta.

Jo anava al nou Morera amb la descarada voluntat de recuperar el record d’un espai en el qual he passat pràcticament la meitat de la meva vida professional com a advocat. I com és natural, com més grans ens fem, més idealitzem aquests entorns que semblen fer-nos recuperar la joventut. L’actual edifici del Morera, quan jo vaig arribar a Lleida com a advocat, encabia l’Audiència Provincial, els Jutjats de Primera Instància i Instrucció i inclús, si no ho recordo malament, els Jutjats de Districte, que estaven situats als soterranis de l’edifici, als quals s’accedia pel carrer de l’Audiència. És a dir, pràcticament la totalitat de les instàncies judicials. A poc a poc se’n van anar separant els diversos jutjats i tribunals fins que només s’hi va quedar l’Audiència Provincial, que no es va traslladar a l’edifici del Canyeret fins al 2003.

Doncs bé, he de reconèixer que la meva expectativa va resultar defraudada, però que la meva admiració va ser enormement més gran de la que m’esperava. Des del meu punt de vista l’arquitecte encarregat del projecte, Jaume Terés, ha fet una feina espectacular. No he aconseguit reconèixer les traces de l’antiga Audiència més que en escassos elements estructurals, com és el cas del pati interior. Però per la resta, el canvi resulta impressionant i totalment positiu. Evita que revisquis un edifici gris i burocràtic i l’obre a uns espais diàfans, plens de lluminositat.

I per als meus lectors que no hagin de patir dèries nostàlgiques, els animo de tot cor que visitin el nou Morera. Estic segur que els ajudarà a reconciliar-se amb aquesta ciutat nostra, massa sovint maltractada i menystinguda.