Per a bé o per a mal, ja fa cinquanta anys que faig d’advocat. I com podeu suposar, n’he vist de tots colors, com segurament els meus lectors en les seves respectives professions. Però he de reconèixer que el dret té un avantatge que no se si és extensible a d’altres professions: em refereixo que cada cop se senten, s’escriuen i inclús es donen per bones més bestieses, sense que no sembli que a ningú li caigui la cara de vergonya.

Divendres d’aquesta setmana hem sabut que una fundació anomenada Abogados Cristianos havia presentat una querella contra els partits PSOE, ERC i Junts per haver promogut la tramitació i aprovació de la llei d’amnistia al Congrés dels Diputats. En el moment en què escric aquest article no conec el detall de la querella però la majoria de mitjans de comunicació se n’han fet ressò, apuntant que consideren que la conducta d’aquests partits podria ser constitutiva d’un delicte d’usurpació d’atribucions tipificat a l’article 508 del Codi Penal vigent.

Aquest article pretén castigar les autoritats que impedeixin que s’executi un resolució dictada per una autoritat judicial competent. No sabem en aquest moment quin és el raonament que relaciona la llei d’amnistia (per cert, encara en projecte) amb els obstacles per a l’execució de resolucions judicials. Ho podem intuir tenint en compte els estirabots que hem sentit dir a l’espanyolisme més ranci: tots els possibles amnistiats són uns delinqüents, hagin estat o no condemnats, i impedir que se’ls condemni és un delicte, tingui o no que veure amb allò que diu el Codi Penal.

La querella de Abogados Cristianos no em sorprèn gaire, de tota manera. Aquest grup d’advocats ens té acostumats a sortides de to com aquesta, abocades, per cert, en la immensa majoria dels casos, a fracassos estrepitosos. El problema no és la querella. Allò que sorprèn és que hi hagi hagut un jutjat de l’Audiència Nacional que no l’hagi rebutjat de pla i que hagi estat capaç d’acordar diligències ni que siguin per aclarir si és competent per instruir la causa o no.

I aquí ve la meva darrera reflexió, necessàriament sumària, sobre aquest tema. Què hi pinta l’Audiència Nacional en aquesta qüestió, ni en cap altra? Millor encara: què pinta un tribunal com l’Audiència Nacional en un Estat que es pretén democràtic en ple segle XXI? Com us deia al començament, en aquest cas, sí que per mal i no pas per bé, em va tocar actuar davant del Tribunal de Orden Público en temps de la dictadura. Què hi fem mantenint la seva continuadora, l’Audiència Nacional, encara ara?