Em trobo un vell amic al carrer. Fa anys que no ens veiem, potser ja som uns altres. Es fa un silenci incòmode i somrient. Com que no sé què dir, li pregunto si és feliç. “Com va?, ets feliç?”. El meu amic s’enfada sense deixar anar el somriure. “Quina pregunta és aquesta?”. “Perdona”, reculo. “Com que si soc feliç?”, vocifera, sempre ha estat un tipus una mica passat de rosca, una d’aquelles persones que no saps si aixeca la veu de debò o de broma. O perquè és molt alt, i creu que no se’l sent des d’allà dalt. “No es pot anar pel món preguntant-li això a la gent”. “D’acord, deixem-ho córrer”. “I tu? –em torna venjatiu–, ¿ets feliç?”.

Intento distreure’l parlant-li de les imatges que surten al telenotícies de famílies arrasades per enorme boles nadalenques que escupen felicitat, al costat de casa seva. “Aquesta gent esmorza esclafada per quantitats ingents de watts i decibels d’alegria fanàtica, entrant-li per la finestra”, comento, apuntant-me al club crític. “Discuteixen, o fan l’amor, assetjats per músiques que ja no són gairebé mai nadales insulses, sinó himnes espurnejants, que suggereixen l’arribada a la meta d’una cursa apoteòsica. Deu ser molt anguniós”. Però el meu amic s’hi ha enganxat: “I tu? –m’assenyala–, ¿ets feliç?”.

Trec el mòbil amb un gest d’urgència, per guanyar temps. “ Perdona –dic teclejant un fals watsap–, he de respondre”. Noto que el meu amic m’observa des de dalt. “Estic enganxada al mòbil”, m’excuso. “Jo també”, diu, i treu el seu. “Ho reconec, en soc un addicte. Almenys alguns comencem a reconèixer-ho. Ens hi aboquem com l’alcohòlic s’amorra a l’ampolla”. Cara a cara, ens aferrissem als dispositius, sense deixar de comentar que és un verí per a les neurones.

“Algunes nits –diu mirant-me de sobte als ulls–, quan em veig amb aquesta bestiola enganxada a la mà, com una paparra metàl·lica que em xucla les hores i l’ànima, passant d’una xarxa social a una altra, d’un vídeo a un missatge i a una notícia..., em pregunto què busco”. Ens mirem la mà amb el mòbil enganxat, ara sembla una panerola gegant. “Què busco?”, repeteix, i es fa un silenci dens. Com que no sé què dir, li pregunto què busca ell. “I tu?”. Ens submergim de cap als dispositius per buscar la resposta.