Si seguiu les declaracions polítiques (cosa que no és necessàriament reprovable), recordareu que hi ha dues grans maneres de mirar al futur: la dominant socialista, que no admet cap altra cosa que arribar al 2027 sense baixar del poder, que Félix Bolaños podia prometre i va prometre que queden tres anys i mig de legislatura. I l’emprenyada conservadora, que fa l’impossible per forçar un avançament electoral. Segons el seu criteri, cal votar ara mateix, perquè cada dia que passa Sánchez fa un pas cap a la ruïna del país.

Ara ens trobem que hi haurà tres eleccions en tres mesos. Afegides a les anteriors, sis comicis en un any. Pregunto: no ens havien dit que un país no pot viure en un clima electoral permanent? Esclar que se’ns va dir. I se’ns va explicar que no hi ha democràcia sense urnes, però la lluita pel vot condiciona principis de partits, dels estrategs i dels líders. Encara que es completi la legislatura, la meitat del temps es consumeix en pugna electoralista. Tot es fa en funció de la rendibilitat en vots. I fins i tot les forces polítiques de tradició més sòlida acaben fent populisme i la confrontació degenera en polarització.

I així es confirma encara més que Espanya viu en campanya electoral permanent. Les campanyes estan taxades per llei, però a la pràctica duren quatre anys, perquè és més fàcil convertir en míting qualsevol anàlisi de la situació que fer diagnòstics seriosos i propostes solvents. Per aquest problema la classe política figura entre les principals preocupacions del ciutadà. Penso que el mal que això causa a la democràcia i a la credibilitat de les institucions no està degudament quantificat.

I per aquest problema sol·licito als senyors polítics que siguin coherents i intentin un pacte per agrupar les cites amb les urnes. Un dia per a les generals, un altre per a les municipals, un tercer per a les autonòmiques i un altre per a les europees seria força raonable. Amb això no canviaria el poder ni deixaria d’haver-hi alternança si n’hi ha d’haver. Però ens evitaríem el temps dels egoismes, de les discrepàncies forçades, de les rancúnies irracionals, de les energies consumides a fabricar insults i, notòriament, de la paràlisi de la gestió.