La nit del 19 de desembre del 1973, un grup de joves notaris celebràvem a l’hotel Canciller de Cervera haver aprovat unes oposicions per millorar de plaça. El sopar de celebració, al qual vam convidar alguns amics, entre ells crec recordar el llavors jutge de Cervera Juan-Antonio Xiol, va ser més que animat. Tant que, l’endemà al matí, tornava a Barcelona, amb certa ressaca, al cotxe del notari de Cervera Pepe Gómez Pascual. No sé a quina emissora sonava una sarsuela: La canción del olvido.
Flors al lloc de l'atemptat contra Carrero Blanco .
De cop i volta, es va interrompre l’emissió per donar la notícia d’un greu accident a Madrid que havia afectat el president del govern, l’almirall Carrero Blanco. Pepe va dir: “Ha estat un atemptat”. I, a partir d’aquí, notícies elusives fins que la realitat es va imposar: era un atemptat. I així arribarem a Barcelona. La meva mare em va obrir la porta de casa, preguntant-me tensa: qui ha estat?
Cinquanta anys després, tinc clares tres coses: 1. L’atemptat va ser obra exclusiva d’ETA, ja que ningú no ha aportat proves sòlides del contrari. 2. Si hagués viscut, Carrero no hauria estat un obstacle per a la transició: no era un intrigant, era un militar amb un profund sentit de l’ordre i de la disciplina que hagués obeït el rei. 3. Carrero ocupa un lloc destacat a la història d’Espanya per haver facilitat l’accés a la governació de l’Estat d’un grup de tecnòcrates, que va exercir el poder des de finals dels anys cinquanta fins gairebé la mort del general Franco, impulsant el desenvolupament econòmic d’Espanya i propiciant així la consolidació d’una classe mitjana àmplia. Aquesta classe mitjana va ser el substrat social que va fer possible la transició. Sense ella no hauria estat possible.
Franco va conèixer Carrero, llavors alferes de navili, a bord del guardacostes Arcila la matinada del 30 de març de 1925, en el curs d’una operació prèvia al desembarcament d’Alhucemas. Van esmorzar migas i van fer buenas migas . Tantes que, el maig del 1941, Franco el va nomenar subsecretari de la Presidència del Govern, iniciant així una col·laboració que va durar fins a la mort de Carrero el 1973. Ministre subsecretari el 1951, Carrero va estar darrere de totes les grans iniciatives del règim, però cap va ser més determinant del futur d’Espanya que l’encetada amb el nomenament de Laureano López Rodó com a secretari general tècnic de la presidència del govern espanyol el 1956. Aleshores el sistema d’economia autàrquica s’estava enfonsant.
I va ser llavors quan un grup de tecnòcrates va oferir un equip i un programa per sortir del marasme econòmic en què es trobava el país. El primer pas va ser el nomenament (el 25 de febrer de 1957) del govern que va impulsar el Pla d’Estabilització, amb l’entrada de Mariano Navarro Rubio a Hisenda i Alberto Ullastres a Comerç. Després van seguir diferents governs amb hegemonia tecnocràtica, que van gestionar els successius plans de desenvolupament, una modalitat d’intervencionisme estatal que va propiciar un cicle de creixement industrial i del sector terciari, de declivi relatiu de l’agricultura, de canvis a l’estructura social (creixement de la classe mitjana assalariada), millora del nivell de vida i transformació dels costums. Tot això, amb un increment dels desequilibris regionals.
El general nord-americà Vernon Walters explica a les seves memòries ( Misiones discretas; 1978) que, el febrer del 1971 i per ordre del president Nixon, va anar a Madrid per entrevistar-se amb el general Franco per “indagar el que podria passar” a la seva mort. I reunits la tarda del dia 24, després d’algunes generalitats, Franco li va dir que “el que més interessava al president dels Estats Units era saber què passaria a Espanya després de la seva mort”. En van parlar i, “en el moment d’estrènyer-me la mà, em va dir amb veu molt apagada, gairebé un murmuri: “El meu veritable monument no és aquella creu a la Vall, sinó la classe mitjana espanyola. Quan vaig assumir el govern, no existia. La deixo a l’Espanya de demà”. Fos o no així, el cert és que aquesta Espanya va fer bé la transició.
Carrero i el tardofranquisme
8
0
30.12.2023
La nit del 19 de desembre del 1973, un grup de joves notaris celebràvem a l’hotel Canciller de Cervera haver aprovat unes oposicions per millorar de plaça. El sopar de celebració, al qual vam convidar alguns amics, entre ells crec recordar el llavors jutge de Cervera Juan-Antonio Xiol, va ser més que animat. Tant que, l’endemà al matí, tornava a Barcelona, amb certa ressaca, al cotxe del notari de Cervera Pepe Gómez Pascual. No sé a quina emissora sonava una sarsuela: La canción del olvido.
Flors al lloc de l'atemptat contra Carrero Blanco .
De cop i volta, es va interrompre l’emissió per donar la notícia d’un greu accident a Madrid que havia afectat el president del govern, l’almirall Carrero Blanco. Pepe va dir: “Ha estat un atemptat”. I, a partir d’aquí, notícies elusives fins que la realitat es va imposar: era un atemptat. I així arribarem a Barcelona. La meva mare em va obrir la porta de casa, preguntant-me tensa: qui ha estat?
Cinquanta anys després, tinc clares tres coses: 1. L’atemptat va ser........
© La Vanguardia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
