Com ningú no s’animava a preparar el sopar de Nadal, ara que no hi és la meva mare, vam tallar en sec: recorreríem a una empresa de càtering. Dit i fet: en vam trobar una a internet amb un menú que ens va agradar i el vam enviar per watsap a les deu persones que havien de venir a casa, demanant-los que escollissin cadascuna un primer, un segon i unes postres. I així que vam enviar la comanda, me’n vaig penedir. És que vaig recordar una cosa que Elisabeth Roudinesco explica a El yo soberano .

Va començar a trobar inquietant, diu, el concepte cada vegada més present d’“identitat” quan el 1996, el seu amfitrió a la Universitat de Berkeley va voler fer un sopar en el seu honor. Va passar que un dels convidats posava la condició de sopar a les deu; un altre volia fer-ho a les sis, perquè, així plogués o tronés, es ficava al llit totes les nits a les nou; una era vegetariana, l’altra es negava que a la taula hi hagués formatges, el de més enllà no suportava la presència de nens... “Tot comportament es torna identitari, segons el principi generalitzat del conflicte entre un mateix i els altres”, interpreta Roudinesco. El seu sopar no es va poder celebrar. El nostre de Nadal sí, i va ser formidable. Però em va semblar que, al repartir plats diferents, cada un amb la seva etiqueta i instruccions (temperatura, salsa...), estàvem retallant això que és el fonamental de les festes: l’alegria de compartir.

De manera que l’endemà em vaig arriscar i vaig cuinar una escudella i carn d’olla per primera vegada a la vida. Modèstia a part, va sortir prou bé; no és tan difícil. Poden ser imaginacions meves, però vaig tenir la sensació que, compartint-la, era més càlida la nostra companyia i era més present el record de la mare. Vaig pensar en el discurs del Rei, la vigília, apel·lant a entendre’ns, a no caure en la discòrdia; vaig pensar en les respostes, molt endarrerides però amables, que acabava d’enviar (tancant temes pendents abans de final d’any) a un lector independentista i a una del PP que m’havien escrit per manifestar el seu desacord amb mi; vaig pensar en aquella preciosa pel·lícula, El festí de Babette : alegria i fraternitat entorn d’una taula ben assortida...

Per a l’any que comença, al país li desitjo menys identitats i més festes, menys polarització i més banquets.