Per més teories de la conspiració que proliferin, el que preocupa de debò és que no hi ha ningú al volant. És la conclusió de la pel·lícula Dejar el mundo atrás, produïda pels Obama i la més vista aquest cap de setmana a Netflix. Sosté que el màxim a què poden aspirar els poderosos (ara que no tenen cap poder) és a estar informats abans que ningú, a temps per protegir-se mentre tot s’enfonsa; protegir-se mitjançant l’aïllament, protegir-se dels altres.

Escena del film 'Dejar el mundo atrás'

Hi ha una tendència a explorar, des de la creació –no diria des de la ficció, perquè la ficció ja no es distingeix del que no ho és–, els efectes d’un sistema dissenyat just contra allò que podria salvar-nos. Ara que la sensació ambiental és que arriba al seu final, no és casualitat que el món surti també als títols de Martín Caparrós (El mundo entonces ) o Pere Antoni Pons (Contra el món), dues anàlisis més sobre el col·lapse al qual sembla que ens abocam, i que hem provocat nosaltres mateixos.

El que donàvem per descomptat trontolla; els privilegis es prenen com a drets i la popularitat es confon amb la influència; les proves no tenen cap valor, ningú es responsabilitza de res i el desvergonyiment queda impune. En un moment com aquest, és difícil que els autors puguin escriure sobre res més. La distopia no és el futur, sinó una reflexió sobre el present, que potser resulta més comprensible si es llegeix. A La Grande Librairie, Emmanuel Carrère diu que hi ha dues maneres de veure el món, una de relativament optimista i una altra de radicalment pessimista. Per als primers, el caos és una fase; per als segons, és la fi.

Pens que, si ets radicalment pessimista, et fixaràs en els aspectes que et donen la raó. En canvi, si ets relativament optimista, potser intentes canviar les coses per demostrar als pessimistes que s’equivoquen. És clar que això passa per un reset . I abans, per reconèixer l’error del sistema.