Què serà dels xiquets perduts de Gaza, els d’Ucraïna, els d’arreu del món que són víctimes de la violència, de la misèria, de la indiferència, desproveïts de dignitat i drets humans, a la intempèrie de la crueltat, de la barbàrie, de la vilesa, aquells als qui els han robat impunement els jocs, l’alegria, la vida. Recorde ara la novel·la autobiogràfica de Thomas Wolfe (1900-1938) The lost boy, traduïda com El nen perdut (Viena editorial). El Temps, amb majúscula, s’atura a les tres de la vesprada d’un dia d’abril del 1904 en una plaça de Sant Lluís, a Missouri, on està la botiga del pare de Grover, el xiquet protagonista, germà major de l’autor, que morí de tifus als dotze anys.
Wolfe converteix el record en un llamp que burxa la sensibilitat i ancora als lectors en un temps determinat, unes olors, una ciutat, una època, uns personatges. Aleshores, de sobte, condicionats pel poder de la literatura, veiem el protagonista com un infant tranquil, atent, amb les sabates gastades, els pantalons curts, la camisa de mariner, la boina, la motxilla de lona penjada del muscle...I tot això en una plaça de la ciutat de Sant Lluís, en plena celebració de l’Exposició Universal del 1904.
S’escolta el tamborineig dels cavalls del cos de bombers sobre el sòl de fusta, els tramvies que entren a la plaça i s’aturen al llarg de quinze minuts, el so de la campana del Tribunal a les tres de la vesprada, tot és igual, com sempre. La botiga del pare, la font, l’ajuntament, el carro amb el rossí cadavèric, la ferreteria...les cavalleries públiques, les oficines, la flaire de cavalls, els estancs, les botigues de música i pianos. Wolfe vol remarcar que esta escena, esta fixació del record, és un paisatge d’Amèrica del Sud, una identitat concreta, familiar com la carn i la sang, com els vents de març, com una gola irritada, com el nas que et pica, com el fang ple de palla i desolació.
I per si no n’hi haguera prou, les aromes també formen part de la identitat, l’olor del formatge groc, la flaire del barril dels cogombrets, la del café acabat de torrar. Al capdavall, és la gran aroma d’Amèrica que l’escriptor concentra en la rememoració del germà que morí als dotze anys. Després, en la segona part del llibre, és la veu de la mare la que parla del fill mort i diu que fou el més brillant que va tindre, més brillant fins i tot que l’escriptor famós, el xiquet que va perdre superava a tots en comprensió i juí, en intel·ligència.
Més endavant, és la germana la que exalta la seua bondat, perquè quan eren menuts sempre els portava gelats o llepolies o alguna cosa que havia comprat amb els diners que guanyava treballant a la fira de l’Exposició Universal. I heus ací que el llamp, de cop i volta, travessa la sensibilitat ferida del lector perquè un xiquet de només dotze anys que treballa a la fira cuida dels germans menors amb amor i generositat...I per un instant, sembla que l’escriptor ha aconseguit el seu objectiu: hem vist al xiquet perdut en una visió impagable abans de tancar les tapes roges del llibre, i fins i tot hem volgut abraçar-lo càlidament per a major glòria de la imaginació.
Aturat el Temps, convertit el carrer de Sant Lluís en Temps, hem vist l’infant amb la motxilla de lona penjant del muscle, les sabates gastades, els pantalons curts i rectes, la camisa de mariner, allunyar-se entre els espectres del nostre pensament desvalgut. I aleshores, de sobte, hem vist també els infants de Gaza entre les runes, vestits amb pijames tacats per la sang de les ferides, plorant desconsoladament entre els enderrocs d’allò que van ser les seues cases, espaordits, perplexos, humiliats, patint en carn pròpia les misèries d’una guerra i una violència sobre la qual res no saben ni comprenen. I com Grover, el germà major de dotze anys de Thomas Wolfe mort de tifus, també hem vist els xiquets menuts que han hagut de fer-se càrrec dels germans encara més menuts perquè les bombes han assassinat impunement la família.
L’infant perdut
12
0
15.01.2024
Què serà dels xiquets perduts de Gaza, els d’Ucraïna, els d’arreu del món que són víctimes de la violència, de la misèria, de la indiferència, desproveïts de dignitat i drets humans, a la intempèrie de la crueltat, de la barbàrie, de la vilesa, aquells als qui els han robat impunement els jocs, l’alegria, la vida. Recorde ara la novel·la autobiogràfica de Thomas Wolfe (1900-1938) The lost boy, traduïda com El nen perdut (Viena editorial). El Temps, amb majúscula, s’atura a les tres de la vesprada d’un dia d’abril del 1904 en una plaça de Sant Lluís, a Missouri, on està la botiga del pare de Grover, el xiquet protagonista, germà major de l’autor, que morí de tifus als dotze anys.
Wolfe converteix el record en un llamp que burxa la sensibilitat i ancora als lectors en un temps determinat, unes olors, una ciutat, una època, uns personatges. Aleshores, de sobte, condicionats pel poder de la literatura, veiem el protagonista com un infant tranquil, atent, amb les sabates........
© Levante
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
