Si la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) visquera de segur que les seues cendres es barrejarien entre les dels infants i les dones mortes a Gaza. Si de cas, caldria buscar-les entre la pols i els enderrocs de les cases arrasades pels bombardejos israelians. No haguera dubtat ni un instant a recórrer la distància entre França i l’Orient Pròxim per a socórrer els palestins com a membre d’una ONG, de la Creu Roja o de l’ONU, tant se val, i com ha passat amb els treballadors de Nacions Unides, qui sap si haguera pagat amb la vida el seu altruisme. La massacre de Gaza passarà a la història de les matances com una de les més brutals per impunes del segle XXI, sobretot perquè compta amb el vistiplau d’Occident i dels Estats Units, o en qualsevol cas, de la impotència de l’ONU i de la comunitat internacional.
Res no ha canviat des que morí Simone Weil, fa més de huitanta anys: és el poder de la força el que disposa de les vides humanes, la guerra continua sent una espècie de relat funcional de la cultura, com escriu en La Ilíada o el poema de la força, encara no hem aprés a no odiar els enemics, ni menysprear els desgraciats. I no són raonaments ingènuament filantròpics, sinó una realitat devastadora que afecta persones amb noms i cognoms, són ferides, morals i físiques, sofriments, penalitats; famílies devastades, cases devastades, vides que no tornaran, morts que van i venen embolicats amb sudaris com si foren embalums sense identitat, anònims, que no compten per a la resta de la humanitat. Però estes persones mortes tenien vides, encara que malvivien amb moltes penalitats, eren com nosaltres, si de cas atemorides per la gent de Hamàs i per les violentes i ferotges restriccions dels governs d’extrema dreta d’Israel. Estes persones són les que moren a hores d’ara a Gaza de diferents maneres.
La qüestió és que l’anàlisi ha d’anar necessàriament més enllà del sagnant i endèmic conflicte entre Israel i Palestina. Ara cal constatar, una vegada més, el rotund fracàs de la comunitat internacional per apaivagar una matança humana com tantes altres que hi ha hagut en la història de l’espècie. De res ha servit la negra experiència del segle XX i les dues guerres mundials, de res han servit els organismes internacionals i la política que va sorgir per temperar, si més no, la barbàrie. La força és la força. Seria un error situar este conflicte només en la polarització entre jueus i palestins. Simone Weil era filla d’un matrimoni jueu culte i ben acomodat de París, tanmateix, haguera viatjat a Gaza amb els activistes solidaris. Israel és un gran país, divers, complex, ple de matisos, i el trauma pel terrorisme de Hamàs ha sigut profund. Però no hem de caure en l’error reduccionista: els governs d’extrema dreta, amb Netanyahu al capdavant, han sigut nefastos i han portat el caos. I encara més: han sembrat rancúnia i odi per a les pròximes generacions.
El cas és que els palestins són un poble a hores d’ara abandonat per tothom, que naufraga i mor en terra de ningú, entre els enderrocs, si més no, sense futur ni esperança, castigat per les bombes, o refugiat en improvisats campaments de circumstàncies, qui sap si únicament esperant la mort. Forassenyada políticament l’Autoritat Palestina, amb un líder quasi nonagenari, en mans d’una organització terrorista i suïcida com Hamàs, amb els antics aliats àrabs mirant cap a un altre costat, o senzillament aliats d’Israel, ningú no vol saber res d’ells perquè són potencialment un problema que no volen assumir internament de cap de les maneres. I el pitjor de tot és que la hipotètica ajuda de l’Iran o la milícia de Hizbulà no pot fer més que agreujar la situació del poble palestí.
És la mesquinesa de la geoestratègia, és a dir: el poder militar i econòmic d’Israel i els Estats Units és implacable i indiscutible. Per totes estes raons, la fortalesa moral de Simone Weil, la seua indòmita determinació d’ajudar als més dèbils, de patir en carn pròpia el que pateixen els altres, l’inexorable i de vegades impertinent sentiment de solidaritat, és una prova actual, ferma i decidida, que entre els humans encara podem trobar entre les cendres la cooperació i la bonhomia que, al capdavall, és el que ens ha fet evolucionar com a espècie humana.
Simone Weil a Gaza
4
0
21.11.2023
Si la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) visquera de segur que les seues cendres es barrejarien entre les dels infants i les dones mortes a Gaza. Si de cas, caldria buscar-les entre la pols i els enderrocs de les cases arrasades pels bombardejos israelians. No haguera dubtat ni un instant a recórrer la distància entre França i l’Orient Pròxim per a socórrer els palestins com a membre d’una ONG, de la Creu Roja o de l’ONU, tant se val, i com ha passat amb els treballadors de Nacions Unides, qui sap si haguera pagat amb la vida el seu altruisme. La massacre de Gaza passarà a la història de les matances com una de les més brutals per impunes del segle XXI, sobretot perquè compta amb el vistiplau d’Occident i dels Estats Units, o en qualsevol cas, de la impotència de l’ONU i de la comunitat internacional.
Res no ha canviat des que morí Simone Weil, fa més de huitanta anys: és el poder de la força el que disposa de les vides humanes, la guerra continua sent una espècie de relat funcional de la cultura, com escriu en La Ilíada o el poema de la........
© Levante
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Ali Fathollah-Nejad
Rami G Khouri
Nikkei Editorial
