El títol és un regal dels superrics al Fòrum de Davos. Una petició als líders mundials que ha naufragat en el mar de la indiferència, quan hauria d’haver-se escampat com foc en la palla amb iniciatives polítiques a tot arreu pujant els impostos a les grans fortunes. Els superrics protesten perquè volen pagar més i alguns polítics, més sords que Beethoven, els ‘castiguen’ regalant-los diners; com la presidenta madrilenya, que després de rebutjar el TC el seu recurs contra l’impost a les rendes més altes aprovat pel govern central, vol compensar-los amb incentius fiscals. I no és l’única. Carlos Mazón s’estrenà amb un regal a les grans fortunes suprimint l’impost de Successions i Donacions. I vet ací les conseqüències: retalls en educació, sanitat i serveis socials. Amb quins arguments exigirà ara un finançament just i la condonació del deute? Això sí, si l’escoltes la culpa és de ‘Perro Sanxe’. Senyor, quina creu!

No és que els superrics siguen generosos; simplement són conscients que la desigualtat pot provocar una onada de revolucions. I que el capitalisme, en la variant més salvatge del neoliberalisme, està cavant la seua tomba. És per tant un acte d’intel·ligència i no d’altruisme. «Només tinc por a una revolució: la dels estómacs buits», va dir Napoleó. Des del 2020, la riquesa dels cinc hòmens més rics del món s’ha duplicat, mentre s’ha reduït la riquesa de 5.000 milions de persones durant el mateix període.

Enrere queden els temps de Gordon Gekko, el tauró de les finances que interpreta Michael Douglas en Wall Streett, dient immune: «la cobdícia és bona», frase buida de sensatesa que el Dalai Lama rebat amb rigor quan, preguntat per allò que més li sorprèn de la Humanitat, contesta: «l’home, perquè perd la salut per guanyar diners; després perd els diners per recuperar la salut. I per pensar ansiosament en el futur, no gaudeix del present; per tant, no viu ni el present ni el futur. Viu com si mai no hagués de morir i mor com si mai no hagués viscut».