Fill de puta és un insult que no s’espera d’una presidenta autonòmica. Ni tampoc «narcisista patològic amb trets de psicòpata» del titular d’un jutjat. Tanmateix, aquests exabruptes i altres pareguts han convertit el president del govern espanyol en usufructuari d’una descàrrega de femta que espere fertilitze l’intel·lecte dels caganers malparlats que destil·len l’agressivitat dels foristes més exaltats. En eixe espill de virulència es miren quan fan de la merda combustible dels seus insults i de la violència verbal mecanisme d’autoafirmació personal. Vaja, que hi ha més decòrum en una discussió de taverna que en aquests personatges que semblen viure rodejats de portes i parets d’urinaris públics.

L’insult és pràctica habitual en la dreta reaccionària que ha substituït l’argument per la grolleria i el sarcasme per la injúria gratuïta. Com el president argentí recentment elegit, un tipus violent, pedant i narcisista que regala insults a dojo: des de «zurdo de mierda» a «viejos meados», de “pedazo de mogólico” a «imbècil y tarado». Ni el Papa («el maligno en la Tierra que ocupa el trono de la casa de Dios») es lliura de la ira. Però no busquem insults a la casa d’enfront, quan habiten entre nosaltres. Hi és el regidor de Vox de Xirivella animant a protestar a la seu socialista dient que «las putas y la coca las pone el PSOE». O la ultracatòlica presidenta de les Corts Valencianes enviant els diputats a «que les den por saco» i omplint-se la boca de genitals preguntant «esto qué coño es».

Insultar en política s’ha convertit en un fet natural com la llet materna. De manera que expressar-se com una ordinària madama de bordell és tan habitual com robar piles al súper. I com que allò que és habitual s’acaba percebent com un signe de normalitat, insultar esdevé hàbit i l’hàbit rutina, que insensibilitza. En fi, que així com diem «són coses de xiquets», podem dir «són coses de la política», on la vulgaritat i la grolleria han reemplaçat el civisme i la tradicional cortesia.