El canvi climàtic ens ha fet islandesos, sis mesos fugint del sol i altres sis buscant-lo. Adeu a les estacions intermèdies i a la roba d’entretemps, que mai he sabut ben bé quina era. El diccionari de l’AVL, amb perdó, té dues accepcions per ‘entretemps’. La primera: «Temps de temperatura suau, comprés entre l’estiu i l’hivern»; «Que és (una peça de vestir) menys grossa que la d’hivern i menys lleugera que la d’estiu». El que ens du a la rebeca, la popular peça de gènere de punt sense coll que es corda per davant i que va tindre un paper estel·lar quan encara hi havia tardor i primavera, imprescindible fa anys en les nits de final d’agost. Fa temps, es dedicava tota una jornada per fer el preceptiu canvi de roba a l’armari, una tradició perduda gràcies a la roba utilitzable per tot l’any i, a la multinacional sueca que ha fet del moble una estructura funcional amb tot a la vista.

La climatització als usos d’indumentària s’ha imposat sense protestes, ni manifestacions, aldarulls, ni hipèrboles verbals. En canvi, l’entretemps de la nova etapa a la política espanyola, on Madrid ha perdut el pes, ha provocat de tot. Costarà, perquè els costums sempre van per endavant que les lleis, però el progrés és imparable, menys per a la gent de la cultureta, inassequible als seus assumptes, mirant de reüll per damunt dels muscles al gestor públic de torn que té la signatura per les subvencions. Acostumats al bon viure, ara que tot pot quedar a la intempèrie, queda palesa la incapacitat que han tingut els botànics per consolidar indústria cultural al marge de les institucions. Com que no saben fer autocrítica, entrem en la fase del victimisme, aquella on la culpa sempre és d’altre, malgrat la política suïcida de concertació editorial, on el sector en valencià ha descuidat tant el mercat que camina cap a una crisi sense precedents.

A la rebeca si la va dir primer «càrdigan», però arran de la pel·lícula de 1940, dirigida per Alfred Hitchcock, Rebecca, on l’actriu principal (Joan Fontaine) vestia aquest tipus de jaqueta es va popularitzar el seu ús. I el càrdigan deu el seu nom a James Thomas Brudenell, seté comte de Cardigan, a Gal·les, Regne Unit.

La influència de l’oci al llenguatge és costant, tant que la versió autòctona del que es coneix en castellà com a «chaquetero» es diu giracasaques: «persona inconstant, que varia fàcilment d’opinió o de partit».