L’aixecament de les barreres de peatge a l’AP-7, l’AP-2 i altres vies d’alta capacitat va aprofundir el greuge de Manresa en matèria de carreteres. Des de l’1 de setembre de 2021 ja no cal pagar per anar per autopista de Barcelona a Figueres, Girona, Tarragona o Tortosa. A la banda de ponent, Lleida va passar aquell dia d’una a dues vies gratuïtes. Manresa, en canvi, continua abocada al dilema de gratar-se la butxaca a la C-16 o perdre la paciència a la congestionada C-55. Entre les capitals de vegueria, aquest «privilegi» només el comparteix amb l’Alt Pirineu i Aran. Encara més: Manresa es troba, des de fa temps, en pitjors condicions que Igualada i Vic, ja que totes dues estan connectades per autovia. Discriminació al quadrat.

Manresa va tenir alcalde socialista i govern tripartit d’esquerres entre el 1995 i el 2011. La Generalitat va tenir president socialista i govern tripartit d’esquerres des del 2003 fins el 2010, amb el PSC a la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques. Set anys de plena coincidència partidària. Després Manresa va tenir alcalde convergent o postconvergent entre 2011 i 2020, i la Generalitat va tenir president convergent o postconvergent entre 2010 i 2021. Deu anys més vestint els mateixos tons a les dues institucions. Ara a Palau hi ha un president d’ERC força barallat amb Junts, tot i que fa quatre dies governaven plegats, i a Manresa hi ha un alcalde d’ERC força assetjat per Junts, tot i que fa quatre dies compartien govern. Entre una cosa i l’altra sumen una vintena d’anys que no han servit ni per al desdoblament de la C-55 ni per al rescat de la C-16. Som on érem quan es va obrir al trànsit l’autopista de Terrassa, ja fa tres dècades i mitja.

Tenir les mateixes famílies polítiques manant aquí i allà no sembla que serveixi de gran cosa. Al contrari: més d’un cop la coincidència ha frenat l’exigència. Ja és hora que la ciutat s’aplegui per posar-los un coet allà on l’esquena canvia de nom, a veure si fan alguna cosa més que votar mocions.