A les eleccions generals del 23 de juliol el PSOE va obtenir a Galícia el triple de vots que el BNG. A les autonòmiques de diumenge passat, en canvi, va ser el BNG el que va treure el doble de vots que el PSOE. La davallada dels socialistes gallecs ha estat tant gran que han perdut més de la meitat del seu tall del pastís. Els nacionalistes, en canvi, l’han multiplicat per tres. Així de brutal ha estat el terratrèmol dins de la meitat del cos electoral que refusa practicar la fidelitat eterna al PP.

A Catalunya les generals de juliol van contemplar la victòria del PSC amb un 34,5% dels vots, mentre que entre ERC i Junts sumaven el 24,3% tot ocupant la quarta i cinquena posicions. L’eufòria d’aquella jornada a cal socialista va ser desbordant per tres raons: perquè contribuïen a mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa, perquè esperaven un augment de la influència de la filial catalana dins del PSOE, i perquè ja visualitzaven Salvador Illa lluint la medalla que distingeix el president de la Generalitat. Després ha succeït que Sánchez balla al so de Junts i el PSC té menys ministres que abans, però la il·lusió de projectar la victòria de les generals a les autonòmiques es manté més o menys intacta. Una esperança que les urnes gallegues posen entre grans interrogants.

PSC i Sumar-Comuns van arreplegar gairebé la meitat dels vots catalans del 23 de juliol, però aquest resultat excepcional tenia com a motiu evident el temor d’un govern del PP dreta i centralista com mai per exigència de Vox. Va imperar el vot útil per allunyar un gran mal. En unes autonòmiques no es repetiria la mateixa premissa, i es votaria novament en clau nacional. És un bon motiu perquè els socialistes s’ho pensin dues vegades abans d’estirar tant la corda que es trenqui la legislatura. Potser per això diuen ara que l’acord dels pressupostos del 2024 és «imminent». Però la imatge del PSC està lligada a la del PSOE, que si ara mateix és poc galdosa, en els propers mesos passarà un calvari.