Creat: 05.12.2023 | 05:30

Actualitzat: 05.12.2023 | 05:30

Han mort Henry Kissinger i Conxa Velasco. Dos grans icones de la infància dels boomers espanyols. Malgrat desenvolupar rols incomparables, ambdós van formar part del paisatge televisiu dels primers anys setanta a l’Espanya en blanc i negre i casposa en la qual vam rebre la nostra educació sentimental. Kissinger era un superheroi amb ulleres que sortia diàriament als telenotícies franquistes en què era presentat com l’home providencial que tant bombardejava implacablement el Vietcong, com construïa escenaris de col·laboració amb la Xina de Mao que impulsava cops d’estat a l’Amèrica Llatina i, de forma especialment dolorosa per a nosaltres, al Xile d’Allende. Per a molts joves inconformistes de l’època va ser un personatge especialment odiós, si no el que més, cada cop que justificava amb el seu realisme polític la defensa implacable dels interessos de l’imperi americà. El pas del temps i la lectura posterior d’alguns dels seus llibres han pogut llimar les arestes de moltes de les seves actuacions que, sense cap mena de dubte, l’han fet mereixedor del títol de Maquiavel americà. Segurament, el món no hauria sortit de la guerra freda amb l’hiperlideratge estatunidenc si ell no hagués fet i desfet en la seva política exterior abans. Paradoxalment, va rebre el 1973 un premi Nobel de la Pau més que polèmic i probablement immerescut, però cap president dels EUA que ha arribat a la Casa Blanca amb posterioritat ha deixat de demanar-li consell quan l’ha necessitat. Conxita, a casa mai no li vam dir Conxa, va ser, perdonin el tòpic, la noia ye ye que en aquell país remotíssim representava la noia moderna però decent, l’alliberada dintre d’un ordre que va renovar el tancadíssim món de les folklòriques que dominaven la faràndula nacional. A mesura que s’anà fent gran va créixer a dins seu una actriu capaç de defensar qualsevol paper en el mitjà que fos. Només una turmentosa vida personal, amb un matrimoni molt complicat, va acabar imposant al terç final de la seva vida una mena d’ombra dolorosa en la mirada amb què el públic l’observava. Fins al punt que en aquest país tothom estimava la Velasco. Mentre Henry ens protegia i Conxita ens entretenia, nosaltres esdevinguérem inversemblantment els adults que som.