Creat: 07.02.2024 | 05:30

Actualitzat: 07.02.2024 | 05:30

“Sempre es queixen”, comenta una senyora amb la dependenta de la botiga on compro habitualment. Ho pronuncia com si fos una cantarella o una frase feta que repeteixes sense haver-hi reflexionat. Perquè ho diu mentre va posant al carro un sac de taronges, una manada de tomates, un enciam i quatre pomes. Ho sento i em mossego la llengua perquè per ganes li hauria replicat. Els que suposadament sempre es queixen són els pagesos, els de secà i els de regadiu, els d’hortalisses i els de cereals, els que omplen les prestatgeries de les botigues per oferir-nos aliments. Doncs sí, novament, es veuen obligats a tallar carreteres amb tractors perquè algú s’adoni que existeixen. I que n’estan farts, d’uns preus abusius que els asfixien, d’unes importacions que els ofeguen dia rere dia i d’una burocràcia excessiva que converteix la seva feina en una cadena de paperassa, de vegades absurda, que els frustra i els dona més motius per abandonar la terra, renunciar a la pagesia, no continuar la feina que potser es feia en aquella masia des de fa generacions. Però sembla que ningú reaccioni. Perquè des dels despatxos, i sense haver trepitjat mai un tros, és molt fàcil prendre decisions i fer declaracions de bones voluntats. Així no es canvien les polítiques agràries. Perquè si fos tan senzill, s’hauria aconseguit revertir l’abandonament del camp o compraríem productes de proximitat. Però per molt que quedi bé dir que només mengem productes km 0 i que cuidem els pagesos, la realitat parla per si sola. De la mateixa manera que es mostra gairebé de forma idíl·lica que un jove pagès hagi decidit dedicar-se al món agrari sense reflectir tots els entrebancs que haurà d’anar assumint. Perquè una flor no fa estiu i enguany, amb la sequera, potser no veurem llucar res. I el que em sap més greu és que les protestes serviran de poca cosa. Perquè, sovint, el país viu d’esquena a la realitat. Ho sabem, però ignorem que la pagesia és també una explicació d’una societat, de la seva gent i de la connexió amb el país. Sense el sector agroalimentari, tot coixeja. El rebost, l’economia i la salut. Ho sabem però sembla que no hi ha prou valentia per assumir la realitat. Fins que ja sigui massa tard.