Creat: 24.03.2024 | 05:30

Actualitzat: 24.03.2024 | 05:30

Werner Herzog és un dels directors europeus de cinema més personals, íntegres i aventurers. També és un escriptor amb una obra important i precisament acaba d’aparèixer la traducció al català de les seues memòries, amb el títol Cadascú a la seva i Déu contra tothom, on desplega la combinació de rebel·lia, intrepidesa i valentia que caracteritzen el moviment constant de la vida del director de Fitzcarraldo i Nosferatu. L’hivern de 1974, un jove Werner Herzog va decidir anar caminant de Múnic a París per visitar la seua amiga, mentora i crítica de cinema Lotte Eisner, greument malalta i hospitalitzada. L’aventura de Hergoz va donar lloc a una crònica –Caminar sobre el gel– publicada el 1978. Estava convençut que mantindria amb vida la seua amiga, mentre continués caminant, i així va ser. Van ser tres setmanes d’un pelegrinatge obstinat, afrontant tempestes i tota mena de dificultats. Herzog va fer aquesta llarga caminada com un acte de devoció cap a Lotte Eisnar, però també com una experiència personal èpica que li va proporcionar una experiència única del paisatge i va reforçar la seua determinació de dedicar els seus esforços a superar desafiaments aliens a les convencions socials i als valors predominants. Caminar és obrir-se al món. Encara que no visquem en una ciutat, la nostra vida social és urbanita, però somiem tornar a la natura. La natura és la darrera esperança. Un altre il·lustre caminant –Henry David Thoreau– va escriure Caminar, un dels textos més bells que va arribar a publicar, on exposa la seua filosofia del caminar com la millor manera de despertar els sentits i l’ànima humana, i arrenca amb una declaració contundent: “Vull dir unes paraules a favor de la Naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge”. Penseu-hi quan camineu tranquil·lament per un espai agradable i tal vegada us podreu arribar a sentir com un equilibrista que fa girar amb els peus l’enorme bola del món. Caminar, però, no és un esport ni un exercici atlètic. Caminar és –entre moltes d’altres coses– un remei contra l’ansietat i la tristesa. Quan caminar no reporta beneficis immediats ni té cap finalitat precisa és quan es converteix –com les bones obres– en una acció que duu en ella mateixa la recompensa.