Creat: 05.12.2023 | 05:30

Actualitzat: 05.12.2023 | 05:30

El professor i exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras va definir –justament a Lleida, el 2013, en la presentació d’‘Hegemonia del drac’– el discurs polític com una proposta ordenada d’interpretació de la realitat i de construcció de sentit, que conforma actituds que predisposen a l’acció.

Tresserras contraposava aquesta definició a l’expansió de l’infoespectacle, avalat per la idea que la política i la cultura no interessen i que cal donar-ne una versió simplificada i banal, com si política i cultura només fossin entreteniment o xivarri. Un espectacle que se centra en la projecció de personatges mediàtics, mentre la cobertura informativa sobre el sistema polític s’adreça a captar a qualsevol preu l’atenció del públic. En conseqüència, l’esfera política es teatralitza i es posa l’èmfasi en les impressions provocades pels actors polítics i, sobretot, en la construcció d’embolics i històries per atrapar espectadors, fans incondicionals i audiència. En nom de l’espectacle es cometen moltes barbaritats. Un exemple palmari el trobaríem en la manera com Vox va explotar la seua presència com a acusació popular durant el judici de l’1-O.En els darrers mesos, ha anat guanyant terreny l’insult i l’ús conscient i sistemàtic d’atacs contra individus, grups o col·lectius, cada cop més acompanyats d’una violència (física o simbòlica) de baixa o d’alta intensitat. En paraules de l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez Rubí: “Si la corrección política emplea palabras, la insurrección e insumisión políticas usan gritos, escupen conceptos, vomitan exabruptos. Pasamos de la sonrisa homologable a la mueca desaforada y agresiva.” M’atreviria a enumerar sis grans efectes negatius per a la societat i per a la democràcia d’aquest increment progressiu del matonisme polític: deteriorament del diàleg, pèrdua de respecte a les institucions i a la dignitat de les persones, incitació a la violència, desmobilització de la participació cívica, normalització dels comportaments negatius i abusius i predomini de l’espectacle sobre les polítiques efectives. El recurs humà fonamental en els propers anys, el que reclamarà més esforços de protecció i de conservació serà probablement la nostra consciència, l’espai de la nostra ment. Hauríem de realitzar un càlcul (en temps i en diners) de tot el temps que ens roben aquests comerciants d’atenció. Si volem conservar la nostra llibertat, hem d’adonar-nos que la nostra atenció és valuosa i hem de decidir-nos seriosament a no posar-la en mans d’altres d’una manera irreflexiva. Si no aconseguim revertir aquesta tendència violenta que erosiona profundament la nostra vida social i política, i augura un retorn a la llei del més fort, potser haurem de donar novament la raó als coneguts versos d’Antonio Machado, a Campos de Castilla: “De diez cabezas, nueve / embisten y una piensa.”