Creat: 20.04.2024 | 05:30

Actualitzat: 20.04.2024 | 05:30

Recordo com si fos ahir aquelles nits a la fresca a Maials. Per a nosaltres, la canalla, sortir a la fresca era sinònim de llibertat, de jocs a la plaça, de secrets al portal de casa, de retrobaments, de vespres que s’allargaven fins a mitjanit.. I fou precisament en una d’aquestes nits que vam descobrir David, Raül, Jordi, Robert i Melín assajant a aquella petita sala del poliesportiu. Nosaltres devíem tenir 12 o 13 anys. Ells ja havien superat la majoria d’edat. Partitura en mà, Robert semblava una mica la veu cantant del grup, no tant per la veu en aquest cas, com per les lletres (Auliva arbequina ens va captivar especialment). El que dominava el micròfon i estava decidit a menjar-se l’escenari era David, el nostre Masot. Darrere la guitarra s’amagaven la discreció i la sensibilitat de Benjamí, “Melín” de tota la vida, energia pura en directe. Raül, amb el seu particular sentit de l’humor, era el rei indiscutible de la bateria. The Companys, es feien dir al principi. I això que Tremendos ja ho eren una estona llarga, però com a nom artístic no hi van apostar fins més endavant. Escoltar-los de fons mentre corríem per la pista tenia el seu què, però pujar d’amagatotis aquelles escales per veure’ls tocar a dos metres era pura emoció. Ho tenien tot a ulls d’aquelles quatre adolescents: joves, guapots, simpàtics i un xic entremaliats per l’època. Ens vam declarar oficialment fans seves quan es van decidir a treure aquella primera maqueta dedicada al mestre Rosa la Bassa. Va ser una banda pionera a Ponent, els primers a situar Maials al mapa amb Lo meu poble i a posar en valor la gent que es dedica a treballar el camp amb Aquest territori o el mític Sóc pagès, que, tot sigui dit de passada, ens va servir, ja a les acaballes de l’adolescència, per treure pit davant els forasters que ens miraven per sobre l’espatlla pel fet de ser fills de la terra ferma. “Ser pagès és lo millor” fou el nostre i el seu màxim orgull diria. I és que la lletra els ha acompanyat fins a l’últim alè juntament amb himnes intergeneracionals com Boig per tu, Cadillac solitario, Knockin’ On Heaven’s Door o Salta, de Tequila. Versions tremendes convertides en referents molt més enllà d’un puntet entre Soses, Bovera i Almatret. Amics, la paraula admiració s’ha quedat curta després de 30 anys. Gràcies per posar banda sonora a tantes nits d’estiu.