07.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 07.02.2024 - 21:41
El canonge emèrit de la catedral de València es deia Alfonso López Benito, tenia una vuitantena d’anys i el 23 de gener va ser trobat mort al seu pis al carrer de les Avellanes, a tocar de la Seu i del palau arquebisbal. I és segur que avui no en parlaríem si no fos pel complement que acabava la frase quan alguns mitjans van publicar la notícia: mort… “amb signes de violència”. Per això i pels abusos que el fet violent ha tret a la llum.
Els abusos i els silencis.
Silencis a crits.
Ara hi ha un home detingut com a presumpte autor de la mort del canonge. A mesura que avancen les investigacions, com se sol dir, i que van transcendint, i que es van més o menys publicant, la història esdevé, com més va, més sòrdida. Provaré de resumir-la, telegràficament: els veïns del pis on van trobar mort el canonge (i que és propietat de l’Església Catòlica), els del pis anterior i els d’un apartament de platja que López tenia al Perelló, coincideixen a explicar que el trànsit d’homes i de joves era continu, i que sovint hi havia discussions i crits i amenaces (la consigna que havien transmès als fills, per cert, era clara: mai, per res del món, no pugis sol a l’ascensor amb el capellà); feia cosa de deu o dotze anys que el canonge tenia una mena d’assistent que exercia de xofer i de guardaespatlles per a les seves “trobades de risc”; aquest guardaespatlles ha declarat ara, arran de l’assassinat, que el canonge cercava joves i adults sense recursos econòmics, sense llar, amb problemes de tota mena, i que, aprofitant-se de la seva situació, els donava diners (o menjar, o sostre) per tenir-hi relacions sexuals; un cas recent, punyent, és el d’un home amb discapacitat intel·lectual alta al qual va abordar a l’estació d’autobusos de València: passats els mesos, el va convèncer perquè tornés a la ciutat i aquest mateix gener el va tenir dos dies al seu pis; l’any 2013, Alfonso López Benito va telefonar als serveis d’emergència i, quan van arribar a casa seva, van trobar el cadàver d’un home en calçotets estès al llit de matrimoni: era, tal com ha informat el diari Levante, Florea B., de 57 anys, sense llar, que el canonge (en aquell temps exercia com a tal a l’església col·legial de Sant Bartomeu Apòstol i Sant Miquel Arcàngel, també a València), que el canonge, deia, tenia al seu pis de manera intermitent; passat un mes i mig, el jutjat d’instrucció corresponent va arxivar el cas de la mort de Florea B., que ja havia estat enterrat a càrrec de la beneficència municipal.
En un comunicat, l’arquebisbat de València ha reconegut ara que tenia constància de queixes contra el capellà: “Fa dos anys es va reprendre directament el sacerdot quan els veïns del mateix domicili on residia, propietat de l’arquebisbat, presentaren queixes verbals sobre les persones que hi acudien, tot i que en cap cas no van al·ludir a fets de la naturalesa dels que es narren.” És a dir, traduït: que això que durant anys feia Alfonso López Benito era tan evident que fins i tot va provocar un acte que no sol passar, una posada en evidència (ni que sigui tímidament) en forma de queixa formal davant de la institució eclesiàstica.
Tot i que no va tenir cap conseqüència.
Ni tan sols el van canviar de pis.
I sobre la ciutat va romandre immòbil, enganxosa, la capa espessa de les coses que tanta gent sap i que ningú no diu. Mirades de gairell, silencis de llard i aquest mal no vol soroll.
Si van sortint ara a la llum els abusos del canonge emèrit de València és perquè l’han matat, i aquest fet dràstic ho ha exposat tot sota la llum crua del fluorescent. Una cirera sòrdida duu a una altra cirera sòrdida i l’enfilall d’anys fa esgarrifar: ara tot supura. Si no, res. I això, em sembla, és la clau: que, si no, res. Com en el cas de l’ex-rei espanyol, que tothom sabia allò dels diners que s’embutxacava i de les barriles que li encobrien els aparells del seu estat i etcètera, però ningú no en deia ni piu fins que no es va trencar el maluc mentre caçava elefants amb la Corinna Larsen i, pif!, la bombolla va petar i les misèries (algunes misèries) van quedar exposades a la llum del fluorescent.
En fi, i tornant al canonge, que la vida sexual de cadascú, per a cadascú farà, evidentment. Per a cadascú farà mentre no es dediqui, alhora, a burxar els altres amb la seva moral persecutora i, sobretot, mentre no abusi de ningú; mentre no faci mal a ningú. I aquesta és la qüestió, aquí: que hi ha hagut abús i encobriment, que ha quedat al descobert, de manera crua, la doble moral de l’abusador i de la institució que l’ha encobert. I que, encobrint-lo, de fet, com passa sempre amb les trames d’impunitat, no tan sols ha avalat els abusos ja comesos, sinó que ha propiciat els següents.
El crim del canonge: tothom ho sabia
5
15
08.02.2024
07.02.2024 - 21:40
Actualització: 07.02.2024 - 21:41
El canonge emèrit de la catedral de València es deia Alfonso López Benito, tenia una vuitantena d’anys i el 23 de gener va ser trobat mort al seu pis al carrer de les Avellanes, a tocar de la Seu i del palau arquebisbal. I és segur que avui no en parlaríem si no fos pel complement que acabava la frase quan alguns mitjans van publicar la notícia: mort… “amb signes de violència”. Per això i pels abusos que el fet violent ha tret a la llum.
Els abusos i els silencis.
Silencis a crits.
Ara hi ha un home detingut com a presumpte autor de la mort del canonge. A mesura que avancen les investigacions, com se sol dir, i que van transcendint, i que es van més o menys publicant, la història esdevé, com més va, més sòrdida. Provaré de resumir-la, telegràficament: els veïns del pis on van trobar mort el canonge (i que és propietat de l’Església Catòlica), els del pis anterior i els d’un apartament de platja que López tenia al Perelló, coincideixen a explicar que el trànsit d’homes i de joves era continu, i que sovint hi havia discussions i crits i amenaces (la consigna que havien transmès als fills, per cert, era........
© VilaWeb
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
