15.12.2023 - 21:40

|

Actualització: 16.12.2023 - 00:19

Els batlles de Junts per Catalunya al Maresme han demanat l’expulsió dels immigrants en situació irregular que delinqueixin més d’una vegada. El secretari general del partit, Jordi Turull, ho va ratificar després a RAC1: “Aquest és un país de drets i deures”, va dir. Amb un matís: “No vull fer aiguabarreig amb la immigració, vull parlar del problema de la multireincidència.” De tots els multireincidents, però, tan sols volen expulsar-ne els immigrants: quan parla d’una cosa, parla també de l’altra. La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ho va aplaudir. És una vella estratègia de la comunicació convergent: engreixar els debats que els poden beneficiar electoralment mitjançant uns tercers més radicals i, després, recollir-ne el fruit amb posicions més moderades, més tolerables per al gran públic català. Coneixen bé la psicologia de l’opinió pública del país. Catalunya és plena de tabús, i la immigració n’és un de gros. La independència encara n’era un altre el 2010, quan va aparèixer Solidaritat Catalana.

Solidaritat va contribuir a posar la causa a l’ordre del dia, quan el president Artur Mas encara no gosava ni tan sols d’emprar el mot. Uns quants votants convergents i republicans van votar Joan Laporta per enviar un missatge als grans partits: la pulsió de l’època era parlar d’independència. A la manifestació del 10 de juliol contra la sentència de l’estatut ja s’hi havia sentit el càntic. De mica en mica, el terme es va anar normalitzant i el debat va començar a orbitar-hi al voltant. Els convergents van ensumar la veritat que hi havia rere la reivindicació, van menysprear Solidaritat, Mas va dir que del procés ja se n’encarregava ell, i els qui havien votat Solidaritat tàcticament van rebregar-la com un mocador i van tornar al vot tranquil dels peixos grossos. Amb el debat migratori, comença a passar una cosa semblant: l’esquema es repeteix amb els xenòfobs d’Aliança Catalana, que de moment tan sols té sis regidors a Ripoll.

Orriols va parlar d’expulsions molt abans, i Junts hi ha canviat la relació. La presidenta Laura Borràs va ser la primera de suggerir que se l’havia de deixar governar, malgrat titllar-la d’extrema dreta i apuntar que després se li podia fer una moció de censura. Durant uns dies, va semblar una atzagaiada de Borràs, però Orriols va acabar investida perquè Junts, efectivament, es va despenjar de l’acord alternatiu. Mentrestant, altaveus mediàtics afins a Junts van rehabilitar-ne la imatge, primer, i promocionar-la després. A la cadena 8TV, ja desapareguda, Orriols va ser-hi convidada per Eduard Pujol, que pocs dies més tard va ser número 2 a la llista de Míriam Nogueras. Orriols hi va tenir dues converses amb la periodista Pilar Rahola, que la va qualificar de valenta i va reconèixer explícitament el sentit de les invitacions: “Estic molt contenta que la teva presència en aquest plató hagi servit per a obrir el debat en l’àmbit català.”

A partir de llavors, la immigració s’ha fet un lloc entre les reivindicacions de Junts. El 5 de setembre següent, el president Carles Puigdemont va fer un famós discurs a Brussel·les per a obrir-se a negociar amb el PSOE. La tesi central era la recerca d’un “compromís històric” per a Catalunya, però va aprofitar-ho per exposar-hi el problema migratori a Catalunya: “Tenim la taxa d’immigració més alta de tota la península, el 16,2%, més de dos punts per damunt de la de Madrid, i no tenim competències ni recursos per a gestionar-la.” Un problema que va incloure dins el “gran paquet de qüestions materials pendents de resoldre”. El 15 de novembre, durant la investidura de Pedro Sánchez, Míriam Nogueras va parlar de la immigració com “un àmbit que és una de les preocupacions principals”. “A Catalunya, s’hi concentra el 23% de la població immigrant de tot l’estat”, va dir, però “tenim les mateixes escasses competències que tenen comunitats amb un 0,6% de la immigració.”

Catalunya té, sens dubte, un envit demogràfic. El ritme de creixement de la població és molt elevat; enguany, hem superat els vuit milions d’habitants, i hi ha un 21% d’immigració. Mentre baixa l’ús social del català, que és un mecanisme essencial d’integració i cohesió, la Generalitat és potser en el seu punt més baix d’autoritat simbòlica i no tan sols ho té molt complicat per a defensar la immersió del setge judicial, sinó que Junts, ERC, el PSC i els comuns impulsen lleis que encara la debiliten més. És una barreja perillosa. La qüestió és que, com Aliança Catalana, l’entrada de Junts al debat migratori només explica línies vermelles per a respondre a les preocupacions més populistes, però no detalla cap política integral per a resoldre el desafiament: ni lingüística, ni econòmica, ni educativa. Esquerra tampoc no diu com hi respondrà; com va fer el conseller Joan Ignasi Elena, es limita a acusar Junts de propagar un discurs d’odi.

A poc a poc, la immigració omple els forats que la independència ha deixat en molts angles morts del debat públic. Junts i Esquerra es preparen per treure suc d’una preocupació real a còpia d’explotar-ne la part més visceral i literària, les pors i les il·lusions, en lloc de parlar de polítiques públiques i de detallar les solucions que proposen. Junts, per combatre l’abstenció, explota i explotarà més el patriotisme de la pertinença. Vendran que cal continuar-los votant perquè les institucions catalanes han d’ordir una estratègia de resistència nacional que fou del tot inexistent a partir del novembre del 2017. Esquerra, que sembla que només sàpiga copiar malament el PSOE, ho explotarà per l’altra banda, i es presentarà com un mur contra la dreta i l’extrema dreta. Si canvien el marc del debat, tots dos se’n beneficien.

El Departament d’Educació va justificar el resultat desastrós de les proves PISA per la sobrerepresentació dels alumnes immigrants. L’endemà mateix, la consellera Anna Simó va corregir el secretari que ho havia afirmat i va demanar disculpes. Hi ha un patró de rectificacions sobtades en aquest govern, cosa que en revela greus mancances comunicatives. Al cap de tan sols uns dies, per exemple, el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, va dir que es tancarien les dutxes dels equipaments esportius perquè s’hi gastava molta aigua, i se’n va haver de desdir aquell mateix vespre. “Em vaig equivocar”, va dir. Si la legislatura ha de continuar així, tal volta el millor que pot fer el president Pere Aragonès és avançar les eleccions; mentrestant, el PSC no necessita ni tan sols fer oposició, perquè Esquerra es va rostint a l’ast, com un pollastret escapçat. Quan falten dues setmanes per a acabar l’any, no hi ha cap perspectiva que s’aprovi el pressupost de l’any vinent. El retard ja és de moltes setmanes. I les úniques explicacions formals del govern diuen que les reunions encara són molt discretes. Res no fa pensar que Aragonès tingui avui cap brau per les banyes.

QOSHE - La vella astúcia de Junts amb la immigració - Ot Bou Costa
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

La vella astúcia de Junts amb la immigració

14 18
16.12.2023

15.12.2023 - 21:40

Actualització: 16.12.2023 - 00:19

Els batlles de Junts per Catalunya al Maresme han demanat l’expulsió dels immigrants en situació irregular que delinqueixin més d’una vegada. El secretari general del partit, Jordi Turull, ho va ratificar després a RAC1: “Aquest és un país de drets i deures”, va dir. Amb un matís: “No vull fer aiguabarreig amb la immigració, vull parlar del problema de la multireincidència.” De tots els multireincidents, però, tan sols volen expulsar-ne els immigrants: quan parla d’una cosa, parla també de l’altra. La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ho va aplaudir. És una vella estratègia de la comunicació convergent: engreixar els debats que els poden beneficiar electoralment mitjançant uns tercers més radicals i, després, recollir-ne el fruit amb posicions més moderades, més tolerables per al gran públic català. Coneixen bé la psicologia de l’opinió pública del país. Catalunya és plena de tabús, i la immigració n’és un de gros. La independència encara n’era un altre el 2010, quan va aparèixer Solidaritat Catalana.

Solidaritat va contribuir a posar la causa a l’ordre del dia, quan el president Artur Mas encara no gosava ni tan sols d’emprar el mot. Uns quants votants convergents i republicans van votar Joan Laporta per enviar un missatge als grans partits: la pulsió de l’època era parlar d’independència. A la manifestació del 10 de juliol contra la sentència de l’estatut ja s’hi havia sentit el càntic. De mica en mica, el terme es va anar normalitzant i el debat va començar a orbitar-hi al voltant. Els convergents van ensumar la veritat que hi havia rere la reivindicació, van menysprear Solidaritat, Mas va dir que del procés ja se n’encarregava........

© VilaWeb


Get it on Google Play